'Circulin, circulin'

82.000 són els vehicles que hi ha actualment al país. Una xifra que no té res a veure, és clar, amb la de l’any 1959, quan ni tan sols hi havia semàfors. Qui donava els senyals aleshores eren els guàrdies urbans com Antoni Invernon. Ell va ser el primer agent de circulació d’Andorra.

De 92 anys, Invernon va estar dirigint el trànsit del 1959 al 1989. Primer ho va fer a Andorra la Vella i després a la Massana i a Escaldes-Engordany. En una entrevista al Diari, explicava que es va introduir en l’ofici perquè “em van posar al quart d’Andorra a ajudar a arreplegar la brossa i llavors em van dir que entrés de guàrdia urbà perquè van veure que n’estava capacitat”.

Invernon va aprendre l’ofici a l’escola de policia de Barcelona i dels primers anys com a urbà, recordava que “l’avinguda Meritxell no estava feta i tota la circulació passava per la Rotonda. Quan van fer l’avinguda fins a dalt aleshores jo estava allà guiant els cotxes. Si hi havia glaç havia d’empènyer el primer cotxe”.

La feina, deia, “m’entusiasmava. M’agradava perquè tota la gent em respectava com jo a ells”. Assegurava que mai havia perdut els estreps, fins i tot quan es trobava amb conductors que no se sabien comportar. “Em van ensenyar molt bé i jo ja sabia comportar-me. Sempre feia el mateix: saludar i parlar tothom igual, amb educació”, afirmava.

Alfons Babot, de 96 anys, va ser el primer agent de circulació a Escaldes-Engordany. Va començar a treballar el 1976 i no es va jubilar fins passats més de 35 anys. Durant tot aquest temps va dirigir el trànsit, va posar multes –la primera, curiosament, al síndic general d’aleshores– però també va fer la crida, pregons, i l’empadronament. Anava casa per casa i comptava quanta gent hi havia. De vegades, a més, li havia tocat fer la matança del porc. Una feina, sens dubte, que poc té a veure amb la dels urbans d’ara. Només hi ha una cosa que es manté: haver de fer front a les inclemències del temps.

L’any passat, a la diada dels agents, Babot i Invernon van rebre el reconeixement a tota una vida dedicada a la professió. “Quan vaig sentir el meu nom, que em cridaven per donar-me la placa, em vaig emocionar. Vaig plorar molt”, confessava Invernon.