Moda solidària

A final dels anys setanta i principi dels vuitanta Andorra vivia anys d’expansió. Marques importants s’havien instal·lat al Principat però, és clar, Andorra no era cap referent mundial en el sector de la moda.

A Ramona Gorraiz, que des dels 14 anys havia desfilat per a algunes marques de renom i a qui el cap sempre li bull d’idees, se li va acudir muntar un esdeveniment vinculat al món de la moda per posar el país al mapa i, a més, amb un esperit benèfic. “En aquell moment des de Dames de Meritxell s’ajudava molta gent que arribava al país i no tenia prou mitjans de subsistència, així que se’m va acudir de fer una desfilada benèfica.” No ho va fer sola. Per aconseguir-ho va enredar dues amigues a qui defineix gairebé com a germanes: la Maria Zamora, que tenia la perruqueria Marhen, i la Maria Teresa Molas, d’Elle Boutique.

Gorraiz és tossuda i molt perfeccionista i de seguida va veure clar que tot allò no tindria sentit “si no aconseguíem portar algú amb ganxo, algú que fos important”. I com si res se’n va anar fins als estudis Miramar de TVE a Barcelona a la recerca d’algun presentador conegut. “No tenia ni idea d’on anava”, recorda, però el destí va voler que la jugada sortís perfecta. De casualitat, mentre esperava, es va creuar amb un senyor que es pensava que era allà per alguna campanya de publicitat i quan li va explicar el cas, l’home no va dubtar a ajudar-la. “Em va presentar l’Anna Castells, que era una periodista molt coneguda. I es va engrescar de seguida”, detalla com si encara ho visqués. A través seu també van aconseguir la presència de la Mari Sampere i amb una visita al restaurant Can Fusté va ser capaç de convèncer fins i tot jugadors de l’FC Barcelona de l’època: “Va venir el Quini, el Julio Alberto, l’Eusebio i el Lobo Carrasco.” Uns futbolistes que també els van cedir pilotes i samarretes firmades per poder-les sortejar i aconseguir, així, més diners a part dels recaptats amb l’entrada a la desfilada.

Com encara rememora va ser un esforç molt important. Una gran preparació. Picar a moltes portes i demanar la col·laboració de molta gent perquè tot tirés endavant. “I tot ens ho van cedir sense pagar.” Des del restaurant Don Denis, que els convidava a dinar –allà van començar les fotos que ara llueixen a les parets del restaurant–; el Park Hotel, que els allotjava; els magatzems Fòrum, que els cedien l’espai per assajar i dues sales de festes que van ser les que van acollir les diverses edicions de les desfilades: primer al Big Ben d’Escaldes i després a l’Stars, perquè era més gran tot i que alguns havien d’enfilar-se sobre caixes de cervesa per poder veure l’espectacle.

A la desfilada, a més d’alguna model professional, com la Paola Dominguín, la Ramona va fer un càsting amb tot de noies del país que durant dos mesos van prepar-se per a la cita.

Des de la primera edició va ser tot un èxit. “Si no hagués estat així no m’hauria embrancat en una segona edició”, afirma. Durant els tres o quatre anys que es van fer, s’organitzaven dues desfilades cada any. Una de primavera-estiu i una de tardor-hivern. I les tres amigues s’encarregaven d’aportar la roba, les sabates (de la botiga de la Ramona) i els pentinats. I la recaptació anava cada vegada per a una ONG diferent. “Tinc molt bon record de tot allò. Em va marcar molt i no ho oblidaré mai. Com sé que encara hi ha molta gent que ho recorda”, exposa, lamentant que un cop ella per circumstàncies personal ho va haver de deixar, no es pogués donar continuïtat a una iniciativa que va ser pionera en molts aspectes.