De l'esquí i el comerç

Tot i que pot costar de creure, on ara s’aixeca el Pas de la Casa, només un segle enrere hi havia una única construcció, l’anomenada Cabana del Vaquer, que s’utilitzava per controlar el bestiar que pasturava aquelles terres. L’any 1928, va arribar-hi en Miquel Montanya, conegut com a Calones, per construir-hi la seva pròpia barraca i no va sortir-li competència fins al 1934, quan va obrir les portes el Refugi dels Isards, i el 1945, quan es va posar en marxa la barraqueta del Sr. Borra. “Servia una mica per a tot, com a hotel, restaurant, botiga...”, explica la Teresa Borra. El seu oncle va ser el primer de la família a instal·lar-se al Pas, però dos anys més tard va desplaçar-s’hi el seu pare, el Juanito Borra, per ajudar-lo amb el negoci. Al cap de cinc anys, ell va seguir el seu propi camí i va muntar Els benvinguts, un basar on es venia de tot i que va ser el primer comerç del poble a incorporar joies.

Amb negocis com els seus, que van proliferar sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el Pas de la Casa va començar a créixer molt ràpidament. Aquells primers comerços se sustentaven sobretot amb la clientela francesa, ja que la població del país veí anava a proveir-se dels productes bàsics en una època que a França era de carestia. A banda del comerç, la doctora en geografia i història Maria Jesús Lluelles subratlla que l’altre gran eix que en va permetre el desenvolupament és l’esquí. La gent sempre havia anat a esquiar al Pas. De fet, des dels anys 30, existia un club d’esquí que hi organitzava sortides, destaca Lluelles. Però no va ser fins al 1956, amb l’entrada en funcionament del primer teleesquí, que va impulsar-s’hi la pràctica continuada d’aquest esport.

El Pas és, segons la filla de Juanito Borra, “un lloc privilegiat, amb una de les millors estacions d’esquí i una oferta comercial important”. Però el fet que es trobi a més de 2.000 metres d’altitud, just a la cara nord, i que tingui hiverns llargs i estius curts, dificulta la vida als seus habitants. De fet, això ha endarrerit l’arribada dels serveis bàsics al poble. Ara, comenta Antònia Escoda, filla del conegut doctor Escoda, se n’ocupa el comú d’Encamp, però abans van ser els mateixos ciutadans qui, per exemple, van posar en marxa la primera escola bressol, que van habilitar en una sala de l’església. Avui, encara hi falta un pediatre o un logopeda, es queixa Borra, que considera que “el centre mèdic que acaben d’obrir és molt gran, però que està poc aprofitat i el doctor Escoda oferia un servei molt més complet del que hi ha ara”. Tal com recorda la seva filla, ell va arribar-hi l’any 1971, quan una allau va tirar-se a sobre de la clínica del Pas i en Francesc Viladomat, responsable del projecte de l’estació d’esquí, va cridar-lo perquè passés a ser el metge de les instal·lacions. Al final, va acabar convertint-se en el metge del Pas, tot i que al principi ho compaginava amb la seva consulta d’Escaldes.

Quan va traslladar-s’hi tota la família, a la dècada dels 70, el Pas era “més petit, familiar i tothom es coneixia”, recorda Antònia Escoda. Fent la comparativa amb l’actualitat, explica que “abans, quan hi havia una gran nevada, tothom treia les pales i començava a cavar i a picar el gel, mentre que ara la gent espera que arribin les màquines”. Evidentment, quedaven aïllats més sovint que ara, recorda Borra, però lamenta que sempre hagin estat “una mica abandonats”. El Pas, a més, ha anat perdent llocs emblemàtics, com l’Hotel Els Cims, el Calones, els Isards... “Tot s’ha anat modernitzant”, destaca Escoda, però Bor­ra subratlla que “encara estem reclamant una plaça i un parc per a la canalla”. “Jo sempre havia sortit a jugar al carrer, hi feia carreres de trineus...”, comenta Borra, però la situació actual ho dificulta.