Dret a vot i a ser votades

a lluita per la igualtat va moure un grup de joves andor­ranes a reunir-se per reclamar els seus drets a finals dels anys seixanta. “Érem un grup de noies que havíem estudiat a França i reclamàvem tenir els mateixos drets que els homes”, explica l’Angelina Mas. Les reunions es feien a casa de la seva amiga Quima Calvó i també hi participava la Pepita Aguilar. “La Quima estava molt enfadada perquè volia fer obres a casa seva i li van demanar el permís del seu marit, que no era andorrà.” Així va ser com van començar a debatre sobre política i va sorgir la idea de demanar el sufragi femení.

“Qui transmetia la nacionalitat llavors era l’home, el fill d’una dona no pubilla i pare estranger no era andorrà de tercera generació, fet que li impedia poder votar, i això ens semblava una injustícia flagrant”, assegura. Es van adonar que l’única manera d’avançar era demanar el vot femení, i el dret a presentar-se a les eleccions per a participar de la vida política. Van demanar signatures de suport porta a porta. “Vam haver d’anar a cada casa i demanar signatures de dones de totes les parròquies.” En van aconseguir un total de 378 i les van presentar juntament amb una súplica dirigida al Consell General el 18 de maig del 1977.

A Mas li va sorprendre no trobar massa veus contràries entre la gent més gran, i en canvi sí veus crítiques “entre les dones més joves, d’uns vint anys”. Però les crítiques no les van aturar. La seva petició havia quedat sense resposta i un any després es van adreçar de nou al Consell General per sol·licitar la resolució de l’expedient.

Finalment, el 14 d’abril del 1970 un decret dels delegats permanents els concedia el dret a vot. “Tindran dret a vot totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana plena. Aquest dret serà exercit en els mateixos casos i sota les mateixes condicions que les previstes per als homes”, deia el text signat per Henri Bouret i Gregori Creus.

Les dones van votar per primer cop a les eleccions del 14 de desembre del 1971. La premsa de l’època destacava la fita, així com que per primera vegada també votaven els joves entre 21 i 25 anys. Elles van marcar aquella jornada electoral i també la campanya. “En aquella època les eleccions eren molt diferents, no hi havia un programa electoral. Vam ser nosaltres les qui vam exigir als partits que fessin mítings per presentar els seus candidats i explicar les seves idees”, indica.

El que no havien aconseguit era el dret a ser elegides. “Llavors ens vam ficar molt serioses amb el síndic, qui era andorrà per matrimoni”, recorda Mas. Tot i les seves queixes, el dret a l’elegibilitat no va arribar fins al 24 de maig del 1973, gràcies a una moció presentada pels consellers generals, Òscar Ribas Reig i Jaume Bartumeu Canturri. El decret que els va concedir el dret a ser elegides, els atorgava els mateixos drets que a l’home. No va ser fins al 1984 que una dona, Mercè Bonell Bertran, va ser escollida consellera general. “La paritat s’ha assolit amb els anys però ha costat que la dona sigui present a la vida política”, destaca Mas.

En el quarantè aniversari del sufragi femení, l’any 2011, el comú d’Andorra la Vella va voler homenatjar les pioneres que van lluitar pels seus drets amb una placa a la plaça Príncep Benlloch. Mas ho recorda amb estima i celebra que avui en dia la dona participi de la vida política. “Al principi els partits buscaven dones que no donessin massa problemes, ara cada vegada més veig dones amb iniciativa i ganes de discutir”. Veure joves que segueixen reclamant els drets de la dona li fa molta “il·lusió”.