Els primers compassos

Fa quasi trenta anys que la idea de crear una orquestra de cambra a Andorra ressonava pel cap de Gerard Claret. Aquest, concertino-director de l’ONCA des que va néixer, tenia com a projecte personal crear una agrupació de corda sense director, “a la britànica”. No fou fins al 1993 que el seu propòsit més íntim es va fer públic, quan l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra va començar a prendre forma. “Jo tenia al cap crear una agrupació per fer créixer el teixit musical andorrà, sabia que era un projecte molt ambiciós”, recorda Gerard Claret.

Sense la figura del Claret, la història de l’agrupació no es podria entendre. “Jo era alumne seu i un dia em va proposar entrar al projecte que tenia en ment, Andorra necessitava un teixit musical propi i nosaltres vam ser els encarregats d’encendre la guspira”, relata Jordi Albelda, director de l’orquestra de l’Institut de Música i violí de la primera plantilla de l’ONCA. “Fa molt goig veure com una idea personal, que es va crear amb un grup d’amics, ara s’ha convertit en un projecte social andorrà”, assegura, per la seva banda, Gerard Claret.

La creació de l’ONCA no ha estat solament la formació d’una orquestra nacional, al voltant d’aquesta han aparegut altres agrupacions i institucions, com són la Jonca o l’ONCA bàsic, entre d’altres, que han estat els vertaders motors de creació del planter musical andorrana. Per a Gerard Claret, tot això ha estat possible gràcies al patronat, “sols hem pogut sembrar llavors i recollir-ne els seus fruits amb la col·laboració entre l’ONCA, el Govern i la Fundació Crèdit Andorrà”, relata. Per la directora de la Fundació Crèdit Andorrà, Francesca Ros, “donar suport a la cultura i, en especial, a la música, és contribuir al progrés del país”. Amb aquesta premissa coincideix la ministra de Cultura, Olga Gelabert, que afegeix que l’orquestra s’ha convertit en “un referent cultural, social i professional, els concerts participatius amb cent cinquanta infants tocant amb músics professionals en són un clar exemple”. La Carolina Bartumeu és una cellista que recull l’essència d’aquest projecte, amb només 12 anys es va veure tocant dalt l’escenari amb els músics professionals i sentint-se “com un d’ells”. “Poder fer això t’injecta motivació per seguir endavant”, assegura la violoncel·lista. Bartumeu té vint-i-cinc anys, com l’orquestra, amb la qual col·labora en alguns concerts, i té clar que a Andorra sempre tindrà “un lloc on tornar” si els projectes europeus no li funcionen. Fa vint-i-cinc anys, un propòsit íntim d’un violinista va començar a tocar els seus primers compassos, ara segueix tenint la mateixa essència inicial: fer cultura. “Estem molt vius i ens hem transformat o vull pensar-ho així, en un element indispensable per al país”, sentencia Gerard Claret.