Rebuda històrica

Els resultats els van portar als Jocs Olímpics i a una fita històrica per a l’esport andorrà. Ara fa 30 anys Emili Pérez aconseguia a la prova de ciclisme en carretera de Seül 88 un novè lloc que continua sent el top de la història d’un esportista nacional i era rebut al país com un heroi.

Era la culminació d’uns dies inoblidables des que va creuar la meta lluitant per la medalla de bronze en l’esprint i acabant amb el mateix temps del tercer classificat. El final de la prova va desfermar l’emoció. “Saltàvem, semblava que érem els guanyadors. Havíem aconseguit una cosa molt difícil de fer, de molts anys de treball, va ser molt emocionant, plorava tota la delegació”, evoca l’Emili, que reconeix que després va reflexionar sobre “si ho hagués fet d’una altra manera i hagués fet medalla”. El jove ciclista andorrà de 21 anys va fer vibrar el Principat. Fins a Seül arribaven felicitacions via fax i les que el pare els transmetia de la gent que l’aturava pel carrer, “ja sabíem que hi havia una mica de rebombori”, afirma.

Però no esperava la tornada a casa que va tenir. La primera sorpresa va ser “un autocar ple de família i gent del ciclisme que ens va recollir en aterrar a Tolosa” i després, passejada en jeep descapotable per Escaldes. “Va ser increïble, no ens havien dit res i ens vam trobar molta gent per Carlemany aplaudint i després a la plaça Coprínceps. Andorra havia quedat per davant de França i Espanya, havíem fet història”, rememora l’ara president de l’Sprint Club Andorra. Benvinguda de les autoritats i parlament des del Roc Blanc. Una rebuda “molt emocionant” per una gesta a la qual “el valor li dona el temps. Era un resultat d’un esportista que posava Andorra dalt de tot i és un record per a tota la vida, de la cursa i de l’arribada”, comenta.

A Seül van trobar “un país molt gran, una cultura diferent i una organització espectacular”, recorda l’Emili. Van viatjar quatre setmanes abans de córrer per ser a la inauguració, on era banderer, perquè la cursa era al final de la competició i van compartir entrenaments, ell i el germà, Xavi, amb l’equip espanyol amb el qual coincidien a la vila d’atletes. “Entrenar amb Espanya ens va ajudar”, assegura el ciclista, que relata al detall la històrica cursa, “boja” com són les proves d’un dia “i hi has d’estar atent”. Un circuit de 12 quilòmetres, planet però amb dues pujades, hi va haver escapades i quan faltava una volta va arrencar un ciclista neozelandès i l’Emili amb ell. “Vam estar escapats, anava pedalant al màxim perquè volia arribar i a falta de pocs quilòmetres ens van agafar. Érem quinze, van saltar dos corredors i els altres vam arribar a l’esprint”, explica.

“Va ser inesperat, un resultat molt bo”, fruit, subratlla, “d’una bona preparació i és difícil abans i ara. Portàvem corrent des dels quatre anys i no surt per casualitat, surt d’entrenar, de participar en proves, i estic molt content perquè fer un Top 10 en uns Jocs és molt difícil de superar”. No hi havia primes per premiar l’esforç, però es van crear les beques a l’esport i va aconseguir fitxar pels professionals del Banesto. Trenta anys després el protagonista de la proesa manté orgullós el rècord però remarca que “m’agradaria que torni a passar un resultat com el meu o millor, perquè vol dir que l’esport a Andorra és viu i tard o d’hora arribarà”.