La força de l'aigua

Era diumenge 7 de novembre, un dia més de pluja durant la tardor. “Estava a la Seu i recordo que plovia, però no tenia importància. No pensàvem que allò pogués esdevenir una tragèdia” recorda Joan Massa, secretari general del Copríncep episcopal en aquella època. Ell, com d’altres autoritats, va esdevenir protagonista d’una de les pitjors vivències que ha viscut l’Alt Urgell i Andorra: els aiguats del 1982. “Cinc o sis persones havien quedat atrapades al teulat d’una granja de Montferrer i l’alcalde de la Seu, Amadeu Gallart, em va trucar per si podia contactar amb els serveis del copríncep francès, ja que els helicòpters de la Generalitat i els que hi havia a Saragossa no podien volar perquè era de nit” recorda.

Mentrestant, al Principat les intenses pluges també s’havien convertit en torrencials i, per les contrades d’Escaldes, el riu es va desbordar amb una forta rierada que va baixar per l’avinguda Carlemany. A Andorra la Vella, l’aigua que circulava per la cruïlla entre els carrers Riberaygua, la carretera general i el carrer Camp Babot, s’enduia vehicles i objectes que trobava al seu pas, provocant un aïllament total entre la capital i Escaldes. L’Hiper Andorra es va inundar i va arrossegar les mercaderies que es trobaven a l’interior, mentre els treballadors eren al segon pis de l’edifici. A Encamp, l’aigua es va emportar la seu del comú i el Pas va restar incomunicat tant amb França com amb Andorra. Ordino va patir múltiples destrosses, com el pont d’Ansalonga.

Però sens dubte, la Massana va ser la zona que més danys va patir amb l’explosió d’una cisterna de gas de l’empresa Andorgaz, que va provocar la mort d’Amadeu Rossell, qui intentant protegir la parròquia d’un desastre pitjor va ser víctima de les flames al tancar les vàlvules de la instal·lació. “Quan va arribar l’helicòpter a l’aeroport de la Seu de rescatar les persones del teulat ja sabíem que hi havia hagut l’explosió de gas” afirma. El secretari va pujar a l’helicòpter, tot indicant el camí cap a Andorra. Les imatges foren tan impactants que 36 anys després encara les recorda. “Vam arribar molt aviat a Andorra. El panorama era molt trist, la carretera havia desaparegut i només quedaven trossos. Era fosc i l’aigua ocupava una gran amplada. L’helicòpter anava d’esquerra a dreta i recordo anar amb la galta enganxada al vidre. Eren imatges que em van corprendre molt, dantesques. El riu havia anat fins a l’altre costat” lamenta.

L’helicòpter va aterrar en una inundada Santa Coloma, on estava l’hospital, per tal de poder traslladar Rossell fins a Barcelona. “Amb ell havia de viatjar un metge i una infermera, per tant l’Angelines Tarradelles, dona de l’Amadeu, i jo vam haver de baixar a peu fins a Sant Julià per la carretera nacional, agafats a unes grans cordes que havien posat els bombers i la policia al costat dels edificis, ja que la vorera era molt inestable” rememora el secretari episcopal. Una vegada a l’entrada de la parròquia laurediana, familiars de Rossell els van recollir amb un “jeep”. “Anàvem amb el cotxe per la Rabassa i Bescaran, saltant per la muntanya. A mi em van deixar a la Seu, i ella va baixar fins a Barcelona, on al cap d’uns dies (o l’endemà, no recordo bé) va morir el seu marit” explica Joan Massa.

La devastació va deixar diversos morts. El país va trigar una setmana a recuperar la normalitat i es va haver de fer una gran aportació econòmica per a la reconstrucció dels desperfectes. Les mesures que les institucions van haver d’emprendre foren ràpides, destinant les primeres inversions a netejar les runes als carrers, refer la xarxa de carreteres i d’enllumenat públic, i l’apuntalament d’alguns edificis. També fou de gran rellevància l’ajuda de l’exèrcit espanyol, que en contacte amb el cònsol major d’Andorra la Vella, Joan Samarra (ja que el Cap de Govern, Òscar Ribas, era a Suïssa per uns actes) va enviar grans helicòpters com a pont entre la Seu i el camp de futbol de la parròquia per traslladar persones i subministraments. “En aquell moment es va veure la importància que suposa tenir un aeroport” afirma.

La canalització del riu va ser un treball secundari que fins a l’any 1984 no es va posar en marxa perquè va comportar la realització d’estudis molt acurats per part d’enginyers i tècnics en el camp de les obres públiques. “Els aiguats són fenòmens que els geòlegs diuen que passen cada 100 o 150 anys. És impressionant la immensitat de l’aigua, les dificultats que crea i la força que té” conclou Massa.