Festa al carrer

Un grup de gent de l’avinguda Meritxell celebra el sant i l’aniversari d’uns quants veïns menjant escudella cada 17 de gener, diada de Sant Antoni. Són els anys seixanta i a l’hotel La Truita de la capital comparteixen l’àpat amics i familiars dels homenatjats i impulsors de la trobada. “Un bon dia van dir, per què no la traiem al carrer a veure què passa? Perquè evidentment quan sobrava trucaven a les famílies que hi havia necessitat o qualsevol cosa i anaven a buscar-ne o els en portaven a casa, però no és que ho fessin per beneficència, sinó més que res per compartir-la”, relata Teo Armengol, integrant de la Confraria d’escudellaires d’Andorra la Vella.

Era el 1970 quan “l’escudella dels Antonis de l’avinguda Meritxell” va començar a tenir rellevància pública. La iniciativa impulsada per “Antoni Puigdellívol, propietari de La Truita, Antoni Santacreu, el carnisser que hi havia a l’avinguda, l’Antoni Solana, que tenia com una pensió, i d’altres Antonis i el Joan Roca, de la Granja Roca, que feia els anys”, explica Armengol, sortia al carrer amb un parell de fogaines que permetien preparar 150 litres d’escudella, “que amb els plats d’abans eren més que ara, que són de mig litre i fem 1.500 litres que representen 3.000 racions, perquè sempre afegim caldo que tenim de més”, puntualitza. L’àpat donava de menjar “a 400 persones, jo vivia a l’avinguda i érem molta gent, tallàvem carretera, era una festa al carrer, et trobaves amb tothom, et saludaves”, rememora. Tanta popularitat va agafar l’escudellada, “cada vegada més gran, havien de posar més fogaines i era més complicat perquè l’avinguda era una carretera general i era un maldecap per poder-ho fer”, que el 1979 va passar a dependre del comú i es va traslladar a la plaça Rebés. Després a la primera plaça del Poble el 1982, més tard es va estendre per sobre de tot l’edifici administratiu de Govern, i “l’ambient i la gentada era molt superior i per seguretat es va anar a la plaça Guillemó, on som des del 2006”, comenta Armengol, que recorda que totes les escudelles del país són filles de la d’Andorra la Vella.

L’escudellaire precisa que en sortir de l’avinguda Meritxell era lògica la implicació del comú “perquè ja no era el mateix i cada vegada el cost pujava més i ho pagaven els de l’avinguda, i tot i que deien que el tocino era barat és molt el fato que hi ha perquè això sí que ho tenien, de generosa l’escudella ho ha sigut sempre, mai ningú pot dir: ‘És que m’han donat unes mandonguilles petites.’ Puc assegurar que sempre són com Déu mana”, diu amb orgull. I afegeix que la recepta d’èxit de la capital “és a més de bon producte, carinyo i atenció, cada cosa al seu temps, i per exemple l’embotit és vital, que estigui ben assecat i de sal, i com que són coses bullides no cal coure’l més, només fusionar”. Admet, però, que a la recepta que elaboren “hi ha un secret que hi posem que ens ve de l’Antoni Santacreu i que es transmet de confrares a confrares, no està escrit enlloc”.

Mig segle després de l’estrena pública, és una tradició arrelada “que gaudeix de bona salut” i no hi falten escudellaires, grau que s’assoleix després de ser a tres celebracions, ni voluntaris, confrares o no, “joves i no tan joves, homes i dones”, per pelar i tallar la vigília de cada 17 de gener, i “fer el mandongo”, per començar la feina aquell dia a les cinc del matí o per servir el plat. Gairebé un centenar de persones que fan possible un dinar per delectar els comensals, que vetllen per “mantenir l’esperit de l’escudella que és amistat, vivència, trobar-se, passar-se el porró, compartir un dinar popular a la plaça”, conclou Teo Armengol.