La referència dels gallecs

Centenars de gallecs van ater-rar a les Valls a la dècada del 1950 i l’arribada d’immigrants es va intensificar als seixanta i setanta. “Treballaven molt bé la fusta i la pedra, que era un material molt noble, i van fer edificis com l’antiga seu de l’STA o FEDA”, explica l’exconseller de la capital i gallec d’origen Manel Bal. Els treballadors de la construcció van arrossegar les famílies i es va anar engrandint una comunitat “que va ser molt nombrosa, més de 7.000 persones”, i així va sorgir “interès per tenir un lloc on reunir-nos, xerrar i jugar” que va culminar amb la creació de la Casa de Galícia, comenta Bal, fundador del col·lectiu.

L’ajuda de molts empresaris gallecs va servir per convertir un local buit on no hi havia res en la seu de la comunitat. “Es va posar tota de pedra que es va portar de Galícia i de parquet, i l’obra va costar molts diners”, detalla Manel Bal. Una col·laboració que va fer possible estrenar el maig del 1994 la Casa de Galícia, de la mà de mestres de l’escola espanyola, entre els quals hi havia Bal que va formar part de la primera junta fins al 1998, o els propietaris del bar Ourense com a fundadors de l’entitat. El centre de la comunitat gallega era “un punt de trobada i un lloc de referència per fer contactes on informaven, per exemple, de com beneficiar-se de subvencions i beques per estudiants que donava la Xunta”, assenyala Bal. I va ser alhora l’entitat impulsora de festes, celebracions i actes culturals, com la del Dia de les lletres gallegues, tenia grup de ball i de gaiters, “i teníem una biblioteca de llibres en gallec, amb enciclopèdies i novel·les”.

Eren anys de molta activitat, sempre amb el suport de la Xunta de Galícia, que es va materialitzar el 1999 amb la visita del llavors president, Manuel Fraga, “un polític de raça”, rememora Manel Bal, que va descobrir una placa commemorativa per reinaugurar la Casa de Galícia i va conèixer la situació dels immigrants de primera mà, que va considerar satisfactòria. Bal remarca que l’època on més ajuda han rebut de l’administració gallega ha estat durant l’era d’Alberto Núñez Feijoó, que ha assumit fins i tot l’import necessari per liquidar l’entitat. Perquè aquells milers de persones que formaven la comunitat gallega es van anar reduint. “Un 30-40% s’han fet andorrans i se senten del país, una part ha tornat, de gaiters no en queda cap, perquè hi ha moltes ajudes al retorn i molta gent ha tingut fills que han marxat a la costa catalana o a Galícia”, assenyala per explicar com l’entitat es va començar a esvair, les activitats culturals es van deixar de fer i només sobrevivien un parell de festes, la del pop i la del soci, i el camí de la desaparició ja no ha tingut marxa enrere. “Va plegar una junta directiva amb molts anys i no hi havia renovació perquè no arribava més immigració gallega, els vells van marxar i de 700 socis es va passar a 150”, relata Bal, i es va anar fent evident que “no hi ha interès, ni a l’última assemblea que hi havia l’amenaça de tancar ningú no va respirar” per mantenir viu el col·lectiu.

Manel Bal ha portat les regnes del final de l’entitat i lamenta que la comunitat gallega “ha perdut pes”, i assegura “sentir pena perquè hagi tancat perquè en vaig ser fundador. Vaig venir a Andorra amb 20 anys i m’ha anat bé i estimo el país i també el que ve de Galícia”, que ja no arribarà des del centre que van impulsar.