Pioneres a fer cistelles

Era a final dels anys setanta quan un grup de noies interessades per jugar a bàsquet es van poder federar. “Vaig començar amb 14 o 15 anys i crec que va ser l’any 1977 quan vaig fer la primera temporada”, recorda Anna Vidal, una de les pioneres que van formar part del primer equip femení, el BC Escaldes. El fet de voler fer esport va impulsar algunes nenes a descobrir el bàsquet, una afició que es va convertir en una passió per a moltes. “Totes opinem el mateix, tenim molt bon record, érem una pinya. M’emociono i tot quan ho recordo”, comenta Elisa Valero, una de les jugadores d’aquell grup.

Els inicis no van ser fàcils, i més quan es volia impulsar un grup de noies per jugar a un esport que, com la majoria, tenia més interès entre els homes. “Costava molt trobar nenes. No és com ara que n’hi ha a tot arreu i el nivell és bo. Tot era molt familiar, ens ho dèiem les unes a les altres, però costava molt perquè Andorra era més petit que ara”, explica Conxi Camps, una altra de les pioneres. Però elles lluitaven per aconseguir companyes de l’escola, amigues o veïnes que volguessin passar-ho bé fent cistelles. “Recordo alguns desplaçaments puntuals en què només érem quatre, però sempre jugàvem perquè tots els equips estàvem més o menys igual”, afirma Vidal.

La incorporació d’Elena Sans, una jugadora de bàsquet que venia d’un equip d’elit de Barcelona, es va produir l’any 1978, i posteriorment es va convertir en la nova entrenadora del BC Escaldes. “Les nenes sempre han tingut dificultat per fer equip. O les posaves amb un equip amb noies més grans o no jugaven perquè no hi havia gent de la seva edat. Hi ha hagut moltes etapes que s’ha anat tirant com s’ha pogut”, comenta. Però a elles no els importava perquè totes començaven per algun motiu i els encantava formar part d’aquella passió. “Em passava els dies a la sala de festes d’Escaldes, que és on entrenàvem i jugàvem els partits. Si no jugava anava a veure els nois i quan no feia d’entrenadora dels nens petits amb l’Elena”, explica Valero. L’ambient era tan bo que fins i tot, després dels entrenaments, acabaven al bar compartint experiències. “Venia d’Encamp i no hi havia autobusos en sortir dels entrenaments, així que o havia de fer dit o algun familiar m’havia de venir a buscar”, recorda Camps.

Les pioneres participaven a la lliga de Lleida, on s’havien de traslladar fins als pobles més propers per jugar alguns campionats. “Estaves desitjant que arribés el dissabte per haver d’anar a jugar a bàsquet, tant si era aquí, a casa, com a fora”, explica Valero. Els desplaçaments eren una de les millors coses per a elles. Tot i que havien de sortir pels volts de les cinc o sis del matí i no tornaven fins a la nit, els viatges en autocar eren una experiència que sempre compartien amb altres equips, com el masculí. “Abans no sorties de casa i anar a jugar a fora era una excusa perfecta”, explica Camps. “Paràvem a Ponts a esmorzar i ens ho pagaven tot”, afegeix Vidal. En aquest sentit, les jugadores recorden que el club també els facilitava l’equipació, i elles, per ajudar, venien números de loteria. Els resultats no eren els millors, però en tenien prou de jugar juntes i mantenir aquella amistat que s’havia creat a través del bàsquet. “Érem força dolentes, però l’ambient era tan bo que si perdíem ho celebràvem, i si guanyàvem ja era l’hòstia”, comenta entre rialles Valero.