A la recerca d'infermeres

L’any 1988 va marcar un abans i un després a la història d’Andorra: va ser l’any que es va iniciar el primer curs de la diplomatura d’infermeria a l’escola universitària d’infermeria, la primera experiència universitària al país i que, anys més tard, acabaria sent el que és ara la Universitat d’Andorra.

El 25 de març del 1988, els consellers Josep Cases i Albert Pintat van proposar al Consell General de les Valls la creació d’una escola d’infermeria, amb l’objectiu de cobrir la necessitat de professionals del sector, que havia augmentat d’una manera considerable arran del projecte de creació del nou hospital, el 1994. En aquell moment també hi havia crisi d’infermeres a França i a Espanya, així que veient què estava passant a l’entorn es va valorar la necessitat de la creació de l’escola per formar els propis recursos d’infermeria. També tenien un objectiu encara més concret: tenir 90 infermeres per cada 10.000 habitants en un termini de deu anys. Un cop passat aquest període s’hauria aconseguit l’objectiu plantejat pel Govern i l’escola hauria finalitzat, tot i que això no va ser així.

Un cop es va tenir llest el pla de viabilitat van buscar algun professional que pogués dirigir l’escola, que finalment va ser Rosa M. Mandicó. Havia estat la primera infermera amb titulació que va exercir a la clínica de Meritxell a partir del 1971, així que el 1988 es va presentar per a la creació de l’escola d’infermeria i va guanyar la plaça de directora de la nova institució educativa. “No tenia cap experiència docent, només buscaven algú amb formació, que és el que havia fet prèviament. Va ser una mica tirar-se a l’aventura. Començar un camí que desconeixia, així que la primera cosa que vaig fer va ser visitar escoles”, recorda. Després de tenir enllestit el pla de viabilitat de l’escola els faltava contingut de les assignatures i la seva planificació, el pla d’estudis, així que l’agost del 1988 van encarregar a Mandicó la tasca de visitar diverses escoles de França i Barcelona per tal de veure com s’organitzaven. Després d’un mes de recerca va arribar el dia de la presentació de l’escola, el 5 d’octubre del 1988, a les dependències de Prada Casadet, que es convertiria temporalment en el centre docent. “Tenia capacitat per a 120 persones però només hi havia tretze alumnes de les setze que van ser seleccionades mitjançant un examen al qual es van inscriure 36. Era inviable copiar, repartides en una sala. D’aquestes tretze, només van acabar els estudis set a causa de l’alta exigència que hi havia”, narra Mandicó, que explica que l’exigència era bilateral: “Les alumnes, en ser el primer any de l’escola, també exigien coses, com ara la puntualitat dels professors. Tenien pactat que si no arribaven en 15 minuts podien marxar i ja recuperarien les hores. O si no els agradava el contingut que impartia un professor es queixaven de seguida.” Durant les tres primeres promocions no hi havia matrícula i, en acabar, havien de treballar directament a l’hospital perquè només podien treballar a Andorra, tot i que buscaven l’homologació tant a França com a Espanya.

En els seus inicis només comptaven amb una treballadora més, a banda de Mandicó, i la resta eren professors col·laboradors que provenien de les diverses branques del coneixement vinculat amb la infermeria. Durant el mes de maig del 1989 i fins al 2003 l’escola va ser traslladada a les noves instal·lacions de l’edifici Davi d’Andorra la Vella, on la primera promoció d’infermeria va obtenir la titulació de la diplomatura el juny del 1991. El 2004 finalment el centre es va traslladar a Sant Julià de Lòria