Un ascens de cine

Divuit anys és el temps exacte que ha passat des de l’últim ascens de l’FC Andorra a tercera divisió. Des del 2001 ha plogut i nevat molt fins ara, però va ser aquell any quan l’equip entrenat per Emilio Larraz va pujar de categoria després d’uns anys de decepcions i descensos.

“Sí que teníem la intenció i l’objectiu de pujar, ens vam reforçar, van venir jugadors de fora i vam estar lluitant durant tota la temporada”, explica l’actual seleccionador i porter d’aquell equip, Koldo. Una afirmació també compartida pel davanter del conjunt del Principat Emiliano González, que referma que “sí que crèiem que podíem ascendir. L’objectiu a principi de temporada era aquest, es van portar jugadors de Saragossa i es va fer un equip per poder estar a tercera i així va ser”.

González, a més, va ser l’autor del gol de la victòria a l’última jornada al camp de la Pobla de Mafumet (2-3) que va situar a l’equip presidit per Jaume Domènech en tercera posició, amb 65 punts, i que li donava l’accés directe a la quarta categoria espa­nyola.

Un ascens que no va ser un de més, sinó que va resultar molt especial i va significar molta “alegria perquè va servir per canviar l’espiral, revertir la situació i tornar el club a una categoria espa­nyola en què feia anys que no militava”, comenta Koldo, mentre que González indica que va ser “com treure’s una espina, després d’uns anys que no pujàvem, d’estar encallats i caient als play-off”.

El partit, però, no va ser gens fàcil. L’equip de Larraz depenia de si mateix per pujar, però el conjunt tarragoní, cuer i sense res en joc, va posar les coses molt difícils als andorrans. A la segona part es va donar la volta al marcador gràcies als gols de Julio, Silva i finalment al minut 75 d’Emiliano. “Recordo que era un camp amb sorra i que va venir un autocar d’Andorra, estaven les grades plenes dels nostres aficionats i quan va finalitzar el matx ho vam anar a celebrar amb ells”, diu el golejador. L’ambient que es respirava era que s’aconseguiria, però en aquestes situacions sempre “hi ha una barreja d’il·lusió i nervis”, comenta el davanter, que afegeix que “la mescla d’experiència i joventut ens va ajudar a afrontar la part final de temporada i al final sabíem que depeníem de nosaltres”. En el cas de Koldo, va ser una mica diferent la manera de viure l’últim partit i l’últim tram, perquè un mes abans de finalitzar la temporada es va lesionar i “aleshores estaves al costat de l’equip, veient-ho una mica diferent que quan estàs al cent per cent i disponible. Teníem la sensació que era un dia per finalitzar la feina de tota la temporada i quan l’àrbitre va xiular el final estava saltant pel camp amb les crosses, va ser un gran moment per a tots”.

Tot i l’èxit final, la temporada no va ser gens senzilla, ja que van estar gran part de la primera volta i l’inici de la segona fora dels llocs que donaven accés a la categoria desitjada. “Va ser una temporada amb molts alts i baixos, on hi havia moments que estàvem en posicions per pujar, però d’altres que tornàvem a la meitat de la taula”, assegura González. No va ser fins a les quinze últimes jornades “que vam aconseguir una molt bona ratxa que ens va permetre pujar”, diu Emiliano. Un gran final de temporada que, com aquest any, va permetre assolir l’objectiu desitjat pel club.