Viure per capturar

El període de la caça de l’isard, que habitualment dura una setmana i comença el primer diumenge després del Dia de Meritxell, es tracta d’una època que el col·lectiu de caçadors gaudeix i qualifica de festiva. “La caça de l’isard és un moment de l’any que serveix per aplegar una sèrie d’amics i, arran d’aquesta setmana, crees un vincle molt gran. Durant vuit dies comparteixes el temps des que et lleves fins que vas a dormir”, manifesta Marc Codina, que va ser president de la Federació de Caça fa més de 16 anys. I hi afegeix que acostumen a passar la setmana“en refugis, ja que intentem estar el millor possible durant aquells dies, on procurem que hi hagi menjar i beure. Al final acabes estant amb persones amb qui et trobes bé, fent una activitat que t’entusiasma i que la majoria que la practiquem hem mamat des de petits”.

I és que l’inici de la setmana de la caça d’aquest animal es remunta als anys vuitanta, arran d’un intent de regularització d’aquesta activitat, perquè fins llavors havia estat totalment lliure. “Pels volts del 1990 es va fer un canvi de llei a causa de pressions que va rebre Govern per part dels països veïns per la manera que hi havia de caçar els isards. A partir de llavors és quan es va passar a caçar per colles”, indica Codina. Josep Maria Cabanes, president actual de la federació, diu que va ser a partir d’aquell moment que va aparèixer la setmana de la caça seguint un sistema de captures en funció dels comptatges, “la població va entendre que s’havia d’anar cap a una gestió, no cap a una depredació. El paper de la federació és vetllar perquè hi hagi molta fauna terrestre i piscícola i que tothom en pugui gaudir”.

Per la seva banda, Delfí Roca, qui va ser membre de l’Associació Protectora d’Animals, Plantes i Medi ambient (Apapma), explica que es van involucrar en la captura dels isards arran del primer pla de caça que es volia dur a terme des de la secretaria de Medi Ambient. “Cada any es feia net d’isards a les muntanyes, fins i tot s’intentava que aquests animals passessin de França a Andorra, i això era totalment insostenible. Es van presentar prop d’un centenar de plans de caça i, finalment, vam presentar una proposta que Govern va triar, un total d’uns 115-120 isards per any.” Per primera vegada, exposa, es va començar a caçar en funció del nombre d’animals, amb els comptatges, i no segons la quantitat de caçadors. “Si abans cada caçador tenia dret a una peça, passava a ser un isard per cada quatre o sis. Al final hi ha una gran part de caçadors que van a la Setmana de l’isard per passar-ho bé i jugar als campaments amb els companys de la infància.”

El president actual de la federació explica que des d’altres països no sempre s’ha vist amb bons ulls aquesta setmana, “jo sempre dic el mateix, a partir del moment que s’atribueix un nombre de peces és perquè s’entén que aquests animals es poden caçar. L’objectiu no és caçar una setmana, dues o tres mesos, l’objectiu és capturar cert nombre d’animals; no importa el moment, sinó la captura, i que estigui autoritzada”.

Codina recorda que la forma de caçar ha anat variant amb els anys. “Abans hi havia molt pocs isards i es caçaven amb escopeta a partir de 40 metres. Ara es cacen amb fusell i els pots abatre a uns 300 metres de distància. Abans era més difícil caçar-los, ara amb aquesta distància jo crec que es desvirtua una mica tot el concepte de la caça”, perquè, segons afirma, com més llarga és la distància, menys se n’adona l’animal. I és que, segons manifesta, els caçadors són els primers que volen preservar els isards. “Possiblement som els més grans admiradors d’aquest animal. Per nos­altres és un repte que no sempre aconseguim, perquè l’isard té tots els sentits molt desenvolupats, fet que provoca que sigui molt difícil de capturar. I més tenint en compte els llocs per on transita.”

Des de la federació opinen que la tasca que duen a terme és molt important per no arribar a problemes de superpoblació. “És veritat que som l’únic depredador que té l’isard, però si no fos pels caçadors aquesta espècie s’hauria propagat i tindríem vertaders problemes, com a Set Cases”, apunta Codina.