Un ascens per recordar

Era el millor moment però no ens ho crèiem perquè teníem un equip fet a casa. D’internacionals només comptàvem amb un porter argentí, que va venir a treballar a pistes, i un jugador uruguaià, Claudio Guerra”, recorda Carles Riba, entrenador de l’equip de futbol sala Arinsal-Pal la Massana en aquell moment. Era divendres 6 de maig del 1994 i les ganes de lluitar, l’empenta, i el treball fet fins aleshores s’havia de demostrar en un partit que els podia portar a la gloria: l’ascens a Divisió d’Honor. “Érem joves i teníem poc cap però molta força. A això no ens guanyava ningú”, comenta. El grup s’havia desplaçat fins a Villafranca, un poble de Còrdova, i el rival a batre era el Muebles Obrero Aquasierra, un equip guerrer que comptava amb molt més pressupost que l’andorrà i amb fitxatges de luxe per assolir la gran categoria. Dies abans l’entrenador dels andalusos, Younes Benlamar, havia escalfat l’ambient amb declaracions sobre un mal tracte a Andorra. “Recordo parlar amb els jugadors i dir-los: ‘Ens espavilem avui perquè si no ens mataran”, explica Riba.

Abans de començar el duel l’entorn era completament hostil. El públic va encarregar-se d’insultar, escopir i llançar llaunes plenes als andorrans. “Recordo que era un camp molt petit, amb una paret al fons i els dos laterals amb les grades plenes. Potser hi havia 800 o 1.000 persones. Era una “ratera”. Retallaven el coll de les ampolles de plàstic, feien un embut i ens tiraven cigrons amb un globus. Fotien un mal... Ens disparaven fins i tot als que érem a la banqueta”, detalla Riba. Però la por no els va poder en cap moment i tot i rebre múltiples cops pels objectes llançats van aconseguir guanyar el partit per 4 a 6. “El temps costava que passés. Ells no paraven d’atacar però ens vam defensar molt bé. Anaven molt accelerats, a mil, i els va perjudicar. Nosaltres anàvem més calmats tot i l’ambient que hi havia”, recorda. Allò que s’havia de convertir en una celebració va tornar-se un camp de batalla. El públic va envair l’àrea de joc i alguns jugadors andorrans van acabar a l’hospital, mentre d’altres es van tancar dins el vestuari durant tres o quatre hores. “Sergi Babot va acabar amb el nas trencat per un cop de puny, els àrbitres per ter­ra, altres arraconats contra la paret, Jon Jauregui va sortir amb una cama trencada, el meu delegat, que era alt i gros, rodolava per terra... Hi havia quatre guàrdia civils i en vam demanar més però no donaven a l’abast”, explica Riba.

Com que l’ambient era tan hostil els jugadors van decidir marxar cap a València, on van estar una nit per fer la merescuda celebració. “Vam plorar, vam riure, va ser una bogeria. Ens ho vam passar bomba i ho vam gaudir com campions”, afegeix. En arribar a Andorra ho van tornar a festejar per la capital. “Va ser un dia inoblidable. De cop jugàvem a la millor lliga del món, i encara que sigui futbol sala quan jugues amb els millors és perquè alguna cosa has fet bé”, conclou. El Muebles Obrero Aquasierra va ser fortament sancionat i finalment l’equip va acabar desapareixent.