Solidaritat sense fronteres

Milers d’infants a tot el món no poden accedir a recursos que els permetin estudiar i escolaritzar-se per tenir un futur millor. Els apadrinaments tenen un paper primordial en aquest desenvolupament i és per això que a final del 1999 es va decidir crear l’ONG Infants del Món, que prèviament formava part d’una organització francesa anomenada Enfants du Mekong. “El problema que hi havia és que a molta gent li costava escriure en francès i ens demanaven fer apadrinaments a l’Amèrica del Sud per poder comunicar-se amb els infants en espanyol i fer-ho més fàcil”, explica Elisabet Planas, vicepresidenta d’Infants del Món en el moment de la creació. Per aquest motiu, els responsables andor­rans d’Enfants du Mekong van viatjar fins a la seu social de l’organització, a París, per explicar la situació que hi havia a Andorra i intentar trobar una solució. “Ens van dir que només treballaven amb els països del riu Mekong i que l’Amèrica del Sud no entrava dins dels paràmetres, però que trobaven molt bé que creéssim una ONG i que ens ajudarien i ens donarien tot el suport possible”, comenta Planas.

L’1 de desembre del 1999 va néixer Infants del Món, una ONG creada i gestionada des d’Andor­ra. “Tots els que estàvem a la junta ens semblava que el nom no canviava gaire d’allò que havia estat. Quan una cosa l’has fet durant molt de temps i li agafes estima fer un trencament gaire radical no ens semblava correcte”, detalla l’exvicepresidenta. Des d’aleshores l’ONG va seguir desenvolupant programes d’apadrinament amb el Vietnam, però també es va estendre a les Filipines, Xile, el Perú, Nicaragua, Guatemala i Cambodja. “Sempre els hem iniciat de la mateixa manera: amb gent que ens inspira molta confiança. Els padrins confien en nosaltres i ens donen cada mes els diners i per tant som la cara visible. Quan veus una cosa que no va bé el millor és tancar el programa”, assegura. La creació d’Infants del Món comptava amb la participació d’una setantena de padrins de diferents “estatus socials” que volien compartir la solidaritat tot i les seves possibilitats econòmiques. “Recordo un cas molt emocionant d’una parella que s’havia quedat sense feina, les nenes estudiaven i veies que era un esforç per a ells destinar diners per apadrinar. Quan et retornaven el rebut et feia una mica d’angúnia trucar-los. Però el bo va ser quan la nena apadrinada va acabar la universitat, els vam trucar per felicitar-los i ens van dir: ‘Ara amb qui treballarem?’”, recorda Planas.

Les noves tecnologies han permès el contacte ràpid i accessible arreu del món, però abans era més complicat, ja que es feia a través de correu postal i, en casos excepcionals, per telèfon. “Ara el responsable que hi ha al país t’escriu i l’endemà ja podem informar els padrins. Abans ho fèiem per carta i trigava tot molt més”, detalla. Una experiència única que Infants del Món va promoure des de l’inici són els viatges, que es finançava cadascú de la seva butxaca i que és una part fonamental per conèixer els nens i nenes en persona. “Es molt diferent de veure una foto o parlar amb la canalla per telèfon. Quan el tens assegut al costat, et toquen, et miren, no entens l’idioma, ni ells t’entenen a tu, però la mirada parla molt més”, diu Planas. Alguns padrins van tenir l’oportunitat de conèixer els fillols i veure la importància de la seva ajuda. “Els nanos estaven molt contents quan els visitava el padrí. Feia gracia perquè, tot i viure en bar­riades pobres, les cases estaven arreglades i la foto dels padrins d’Andorra estava sobre la taula de menjar. Era molt maco”, recorda.