Dia dels padrins

El 1993 va ser un any molt intens, no tan sols per al poble andorrà, sinó també per al ministeri de Benestar, Sanitat i Treball. Aquell any es va celebrar per primera vegada la Festa Magna, amb la col·laboració dels comuns i de diverses entitats; un reconeixement a tots els padrins i padrines del país.

Aquell primer any es va donar el tret de sortida a un dia ple d’activitats, amb la plantada d’un arbre a cada parròquia, idea dels alumnes de l’Escola andorrana, representant una vertadera trobada intergeneracional. La consellera de Benestar, Sanitat i Treball de llavors, Bibiana Rossa, recorda aquella activitat amb molt afecte, perquè “reflectia la profunditat i connexió entre generacions amb una plantada de l’arbre conjunta entre un nen i un padrí”. Aquest acte simbolitzava, diu, “la continuació de la vida, la connexió de les persones grans, que transmetien el seu seny i el seu saber a les persones joves, que ho acceptaven i que contribuïen a forjar i a gestionar aquelles arrels per a tota la vida”. Els arbres, petits com els infants, esdevindrien grans com els padrins i padrines. Rossa explica que la padrina que va plantar l’arbre a la parròquia de Canillo va morir als 104 anys “i l’arbre l’ha superada” i continua viu. La plantada amb els pas dels anys es va deixar de fer i la celebració començava directament amb la missa solemne, la segona activitat que es va dur a terme aquell primer dia a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella. No hi podia faltar el dinar de germanor al poliesportiu d’Encamp, que van servir els alumnes de l’escola d’hostaleria del Lycée Comte de Foix i al qual van assistir més de 600 jubilats. L’exconsellera opina que, a banda del vessant més lúdic, el dinar era (i encara és) una ocasió en què tothom es retrobava, opinava i les autoritats es comunicaven directament amb els padrins. Les reivindicacions que es feien llavors (com, per exemple, el transport o certificats administratius gratuïts per a les persones de la tercera edat) s’han anat resolent amb els anys, manifesta Rossa, tot i que avui en dia en tenen unes altres.

La tarda de la Festa Magna sempre ha estat dedicada a diverses activitats, tot i que el primer cop l’envelat del Parc Central de la capital va acollir alumnes de l’escola que van ballar, així com alguns avis. La directora de Ben­estar de llavors, Montserrat Sansa, rememora la implicació i felicitat de tothom: “Els padrins s’arreglaven una barbaritat i, com que feien un concurs de ball, hi posaven molt d’interès. Assajaven setmanes abans i s’enfadaven els uns amb els altres, eren igual que crios.” Sansa comenta que aquell primer any hi va haver un recital de poesia i un campionat de botifarra. I és que aquell dia se celebrava fins tard, passant del dinar a un berenar i un ball que s’allargava fins al vespre.

Rossa exposa que van escollir anomenar magna la festa perquè volien que fos un reconeixement a la gent gran, “nosaltres som de concepte magne i en aquest cas aquesta paraula és d’arrels llatines, que va començar per Carlemany i per la Carta Magna que acabàvem d’aprovar aquell any”. De fet, el nom d’aquesta festa també coincidia amb el del carnet del jubilat, la targeta Magna, que tantes confusions va provocar. “Els padrins i padrines en deien la carta Magna, ens va costar que ho assimilessin perquè llavors s’havia fet la Constitució i barrejaven conceptes”, indica riallera Sansa. Una festa que 27 anys després encara fa gaudir els padrins de tot el país.