El cor d'Andorra

El setembre del 1991 Catherine Metayer va venir al Principat amb els Petits Cantors de Nantes, que en aquella època dirigia ella, perquè tenia una gira camí d’Hongria. Va demanar a l’Institut d’Estudis Musicals si li podien preparar algun concert per Andorra com a tapa dins la seva ruta i aquí és on entra Marta Deu, soprano i professora de música al Pas de la Casa. “El director de l’institut, com que sabia que m’agradava el cant coral, em va demanar si podia organitzar-ho jo i em sembla que li vaig preparar cinc concerts. El cor es va allotjar amb diverses famílies, com un intercanvi, i la Catherine es va allotjar a casa de Simó Duró. Vam crear una bona relació”, diu Deu. Recorda que tenia admiració per l’escolania de Montserrat i sempre pensava que era una pena que no hi hagués una coral aquí. En veure la qualitat del cor “ens vam quedar meravellats. Metayer em va dir que quan tingués vacances escolars vindria i faríem una setmana intensiva de cant coral, em faria formació i ja podria engegar jo el cor. Fer l’estada, molt bé, després continuar jo sola el cor... no ho sé”. Dit i fet, Metayer va venir, van fer les pràctiques durant vuit dies amb les escoles on ensenyava Deu, l’espanyola i la francesa, i van fer un concert al Pas de la Casa. “Va ser una experiència molt bonica perquè, tot i ser d’una escola o d’una altra, tots els nens van treballar junts”, explica Deu.

A partir d’aquí, Metayer tenia clar que Marta Deu era capaç de muntar un cor, però ella no les tenia totes, creient que li faltava tota la tècnica que tenia Catherine. Així doncs, només acceptaria portar un cor amb ella al costat i, finalment, així va ser. Li van presentar un pressupost al llavors cònsol menor d’Encamp, Josep Dallerès, que el va acceptar amb una única condició: que fessin un concert de Nadal. Una fita que resultava tot un repte, ja que estaven al mes d’agost i encara no tenien cap nen, però Deu es va posar a treballar i va passar a explicar el seu projecte a cases de colònies i a diverses escoles, on de seguida va reclutar uns 30 nens. “Era divertit perquè no eren els més quiets, eren nanos que els havien tret de les seves activitats extraescolars perquè eren tremendos i devien dir: ‘Una cosa nova!’, i s’hi van apuntar, però no tenien ni idea del que era el cant”, rememora amb un somriure Deu.

Als seus inicis la coral estava composta només per nois, ja que, segons explica Metayer, tot el repertori clàssic estava escrit per a les seves veus, a causa que al segle XVI i XVII només eren ells qui podien cantar a la sagristia, tot i que més endavant, pels volts del 2000, les nenes van demanar de poder cantar. Els inicis van ser una mica durs a causa dels problemes lingüístics de Metayer i perquè els nois organitzaven veritables batalles campals. “Al principi era difícil perquè els nens no tenien disciplina de grup. Jo feia més de policia que música, però a l’interior dels nens hi havia veus molt maques”, rememora Metayer, qui afegeix que a partir del gener del 1992 van fer un canvi i es van posar a treballar de valent. Deu indica que, després de molta feina, “finalment ens en vam sortir i al desembre vam fer el primer concert a la missa del Gall, a l’església de Santa Eulàlia, on vam cantar el Glòria de Vivaldi”. Un concert que va agradar molt als que el van escoltar i que va servir d’alè per als nens, recompensats després de mesos de veritable esforç. Van tenir la sort que Dallerès va passar a formar part del Govern com a ministre d’Educació i Cultura i va ser llavors quan es va fer el consorci dels Petits Cantors i, mitjançant diversos patrocinadors, es va crear el Cor Nacional el 1993.