Tradició nadalenca efímera

Quan arriba Nadal una de les representacions teatrals més populars que es fan és el naixement de Jesús a través dels pessebres vivents. Tot i que al país el primer considerat com a referent modern fos el d’Engordany, celebrat del 1955 al 1962 gràcies a l’activista Esteve Albert, Andorra la Vella també va decidir realitzar-ne un l’any 1992. “Va ser una idea conjunta entre Teo Armengol i jo per recuperar el pessebre i intentar tirar-ho endavant”, explica Joan Vidal, que fou responsable del col·lectiu d’activitats, organitzador i impulsor de la iniciativa. Però les ganes i l’interès popular també eren al carrer, fet que va donar l’impuls perquè la iniciativa es fes realitat. “Se’ls va donar l’oportunitat de provar-ho perquè no costa res. Crec que no es van llençar els diners perquè això és com quan fas una pel·lícula, que no saps si tindrà èxit o no fins que reps la resposta del públic”, raona el conseller del col·lectiu d’activitats del comú d’Andorra la Vella d’aquell moment, Teo Armengol. Un total de 38 persones del grup teatral del comú Somhiteatre, l’esbart dansaire de la corporació i de la Gresca gegantera van participar en el pessebre vivent de la capital, que finalment va tenir lloc del 25 al 27 de desembre de 1992 al pàrquing de Sindicatura, situat darrere de la Casa de la Vall. “Hi havia moltes ganes a nivell popular. De fet, l’adequació de l’espai va ser decisió seva”, recorda Armengol. El dia de Nadal es van representar les escenes de l’anunciació, el naixement del nen Jesús i les escenes del pescador i la filadora. Completament quiets tot i el fred que feia i ben caracteritzats, la Verge Maria, Sant Josep, divuit pastors, quatre àngels, dos pescadors i dues filadores van formar part del pessebre vivent, que en aquella ocasió no va poder representar l’arribada dels reis mags d’Orient. “Si no n’hi havia segur que era per falta de gent, ja que feia fred i són dates especials en què molta gent marxa del país o ho passa en família” comenta Vidal. La foscor del vespre també va afavorir l’atractiu de la iniciativa, ja que les fogueres es van poder encendre i van donar més realisme a l’ambientació bucòlica. Cabres, ovelles, l’ase i el bou, gallines, pollastres i ànecs també van formar part del pessebre vivent i pasturaven tranquil·lament per la zona mentre quatre persones acompanyaven el públic que, des de les set fins a les nou del vespre, venien a veure les figures humanes que estaven ben quietes. El fet que la representació coincidís en el cap de setmana de Nadal va fer que moltes persones, sobretot turistes, s’apropessin a veure’l. “Força gent es va acostar i, fins i tot, recordo que els demanavem què els havia semblat i la resposta era molt bona”, diu el responsable del col·lectiu d’activitats. Per acabar d’enamorar els visitants, el pessebre vivent oferia xocolata calenta i brou. L’èxit d’aquella primera edició i les ganes de tornar-hi a participar que tenien els amants del teatre van fer que l’any següent el pessebre vivent de la capital es tornés a fer, aquesta vegada a la zona del Trillà. Malauradament aquella seria l’última vegada que es representaria. El conseller Teo Armengol va dimitir del càrrec per poder presentar-se a les eleccions generals i el departament va quedar penjat. “Ningú se’n va ocupar i, tot i que després aquest es va recuperar, es va fer amb gent que no hi havia en el col·lectiu. I no sé el perquè, però el pessebre vivent ja no es va fer mai més”, finalitza Joan Vidal.