Rodes en dunes africanes

Asseguts dins el vehicle viuen l’esforç i el patiment de la calor i el fred del desert. Els pilots de ral·lis asseguren que la prova automobilística més dura del món és el Ral·li Dakar, per la magnitud de les localitzacions i les dificultats tècniques que poden sorgir enmig del no-res. Tot i així, diversos pilots andorrans han complert el somni de participar en aquesta prova, tan climàticament antagònica al Principat. Un dels pioners fou Jordi Ginesta, qui l’any 1988 va participar en la desena edició del Ral·li Dakar. “L’oportunitat em va sorgir a través d’un amic meu, que aleshores era secretari de l’ACA, i que havia d’anar a fer el Dakar amb Carlos Mas i l’equip Camper. Buscaven algú que fos mecànic de motos i que sabés portar un camió. Així que m’hi vaig presentar i va sorgir”, explica. Ara, després de 29 participacions més, encara recorda l’emoció i l’aventura d’aquella prova, que començava a Versalles i finalitzava a la capital senegalesa. “El número 10 va ser un dels més durs de la història. Es van quedar més d’un 70% dels pilots de la carrera en una etapa a Algèria”, comenta. Els vehicles competien durant tres setmanes de gener per Níger, Mali, Mauritània i el Senegal. Quan es feia fosc, s’aturaven enmig de les dunes del desert per intentar descansar i tornaven a engegar motors amb el primer raig de llum. “Dormíem malament, no menjàvem quasi... Tot tenia el mateix gust. Eren llaunes que es bullien al bany Maria amb el que fos”, detalla. Si l’etapa coincidia amb algun petit poblet, els pilots compartien vivències amb els nadius. “La gent estava molt contenta que el Dakar passés per les viles perquè l’equip de metges vacunaven els nanos i muntaven hospitals i escoles... Era una màquina de diners que es destinaven a això. Ningú dormia i ens miraven com dient: ‘Aquesta gent què foten aquí al mig?”, recorda amb estima Jordi Ginesta. L’experiència a Àfrica també l’ha viscut un dels pilots més mediàtics del país, Albert Llovera. “Quan em va trucar Isuzu per anar de tercer pilot pensava que era una broma dels meus amics”, explica Llovera, que va participar per primera vegada en l’edició del 2007, una de les darreres que es va celebrar a l’Àfrica. “No estava preparat i vaig abandonar a la sisena etapa, però com que al cotxe li funcionava la tracció del darrere vaig pujar conduint-lo fins a Andorra”, comenta entre rialles.

Els dos pilots coincideixen que l’experiència del Dakar d’avui en dia és molt diferent de la de les primeres edicions. “No és que ara sigui més difícil, però ha canviat la velocitat. Abans la distància entre vehicles era d’hores i ara de minuts o segons. Vas a fer carreres. A mi m’agrada molt més” reconeix Llovera. I, com en molt altres àmbits, les comoditats que s’ofereixen ara durant la competició també són molt diferents de les de fa 30 anys. “Tots els Dakars són durs, però falta l’essència d’Àfrica. Ara si no tenen els lavabos nets no hi van, i és com un partit de futbol sense expectació. Tot és una màquina de fer calers, quan abans tothom estava content perquè deixaven molts diners a l’Àfrica”, conclou Ginesta.