Un llegat centenari

La difunta Maria Lluïsa de Riba Cassany, propietària del patrimoni de la Casa Rossell d’Ordino, va morir sense fer testament el 24 de novembre del 1993. Després que els notaris de les Valls i el rector de la parròquia d’Ordino confirmessin que la difunta no tenia hereus testamentaris, el 15 de febrer del 1994 es va publicar un edicte en què es demanava que els possibles hereus compareguessin a la Batllia. En el termini de trenta dies hàbils es van presentar quatre demandes i cap d’aquestes tenia dret a adquirir l’herència perquè els pretendents excedien el sisè grau en la línia col·lateral de la família, afirma Marc Forné, cap de Govern d’aleshores. L’aute del batlle Jordi Jordana va establir que tots els béns de la família Rossell, la suma dels quals ascendia a milers de milions de pessetes, serien adquirits automàticament per la hisenda pública i el patrimoni nacional. “Jo, com a cap, havia de rebre totes les propietats i vaig anar a fer un acte amb el batlle”, explica Forné, qui va recórrer les diferents propietats “i vam fer el ritual d’entrega que, per prendre possessió d’una terra, en dret romà s’havia d’agafar terra i tirar-la”. Forné, però, ja havia estat abans en aquella casa, així que res del que va veure el va sorprendre. Una vegada hi va anar amb Joaquim de Riba, germà de la Lluïsa, quan encara era viu: “Vam anar a veure els llibres que hi havia. Ell tenia una habitació al soterrani plena de documents i llibres molt antics que després van anar a parar a Patrimoni. El Manual Digest estava en una caixa forta, però en morir el Joaquim el van portar a Crèdit Andorrà, conservat com calia.”

L’entrada a la casa la va liderar el ministre Pere Canturri, acompanyat per Ivan Sansa, i va fer entrar els equips de treball en funció de la seva disciplina. “Abans que Patrimoni van entrar els de l’Arxiu Nacional i els de la biblioteca. Nosaltres crec que vam ser dels últims a entrar”, exposa Berna Garrallà, que formava part del servei de Patrimoni Artístic de la conselleria d’Educació, Cultura i Joventut. Garrallà rememora la sorpresa de veure tants béns acumulats a Casa Rossell: “No ho havíem vist mai. Va ser com descobrir un tresor, ens vam sentir rics.” En aquella família, durant generacions, s’havia conservat tot el que hi havia, des d’estampes i ventalls fins a roba del segle XVIII. Una de les feines més importants que van tenir, segons Garrallà, era triar allò important, “totes aquelles coses que no tenien gaire interès de les que sí que en tenien. La majoria de béns estaven en bon estat”, així com la casa, sobretot perquè s’havien fet diverses obres al llarg dels anys. La que ara és cap d’àrea de Béns Mobles indica que el Joaquim havia fet obres a la capella i estava totalment destruïda, “estava a mitges. Sort que teníem fotografies antigues i vam poder entendre com era la capella i restituir-la. La reforma del colomer la vaig coordinar jo”, diu, el qual es notava que era de casa rica atesa la gran quantitat d’ornamentació. “Suposo que es menjaven els coloms però també el que els interessava eren els fems, perquè és d’un gran interès per adobar les terres i per això en tenien cura tant com podien”, afegeix.

La idea essencial de Cal Rossell era que hi anés el comú, “però s’hi havia de fer una inversió molt important, perquè la casa és molt grossa”, manifesta Forné.