Andorra sota estudi

L’Institut d’Estudis Andorrans va néixer de la necessitat de tenir un organisme que pogués subministrar el material didàctic als alumnes andorrans per a la seva introducció dins del país (llengua catalana, història, institucions i geografia). Es va començar a fer l’any 1976, d’acord amb els estudis sobre l’entorn fets per especialistes, que els mestres i col·lectius d’ensenyament utilitzaven per a les classes. “L’inici de l’institut va coincidir amb el fet que la joventut andorrana havia tornat de les universitats amb un esperit renovat i amb ganes de fer coses, ja que Espanya llavors estava en plena època de transició democràtica”, explica Jordi Guillamet, actual director de l’IEA. Es va decidir fer un pla d’andorranització, de tenir presència per explicar coses d’Andorra als sistemes educatius, “ja que en aquella època només hi havia l’espanyol i el francès, no es parlava català més enllà del pati. El primer èxit va ser poder introduir el català a les escoles”, rememora.

Roser Bastida treballava en l’assessoria pedagògica en aquells moments i recorda que l’institut era una entitat que representava “un suport que per a nosaltres era molt important, perquè era allà on s’havien de portar a terme tots els temes de recerca que ens havien de servir per fer les adaptacions pedagògiques i ensenyar a l’aula”, indica. Aquest projecte va ser impulsat per Lídia Armengol, “que va ser l’ànima i el motor”, diu Guillamet, així com Antoni Morell, Manel Mas i la mateixa Roser Bastida. Entre els projectes que es van dur a terme hi va haver la construcció de la Biblioteca i els Arxius Nacionals, així com la preparació de l’Escola andorrana. Aquesta va començar amb material, però aviat es van adonar que en un futur caldria explicar coses del país i no hi havia estudis ni gent al país que pogués dur-los a terme, “es va pensar en el lloc on hi havia la delegació permanent francesa, que era Perpinyà, hi havia la universitat, i alguns dels joves que havien tornat s’havien format allà i tenien relació amb els professors”, així que es va crear una seu a Perpinyà (1976) i una a Barcelona (1977), molt vinculades a les universitats. Perpinyà va fer molt bona feina, explica Guillamet, “a la seu d’Andorra encara tenim molt material d’aquella època que encara és vigent: cartografia d’allaus, estudis de flora, fauna, etcètera”, però anys més tard tant la seu de Barcelona com la de Perpinyà van entrar en una forta decadència, “em van dir d’anar a dirigir la de Barcelona perquè volien tancar la de Perpinyà i si la de Barcelona no es reactivava l’institut es tancaria”, recorda, i veient que se la jugaven de veritat van posar en marxa els motors i van treballar de valent fent treballs de tota mena, cursos, publicant una revista, etcètera.

Amb l’aprovació de la Constitució del 1993 i un cop consolidat el sistema educatiu andorrà, el ministeri d’Educació d’Andorra va assumir les responsabilitats dels programes educatius i l’institut va quedar com un centre de realització d’estudis de recerca, aprovant l’any 1996 la nova llei que definia l’institut com un centre de recerca al servei d’Andorra. “Van convocar una plaça de director amb un concurs públic, m’hi vaig presentar i el vaig guanyar, així que em va tocar deixar Barcelona i tornar a Andorra”, diu. Fruit dels canvis d’aquesta nova etapa hi va haver el trasllat del centre de Perpinyà a Tolosa i la creació de tres centres, el de biodiversitat, el 1999, el de recerca sociològica, el 2000, i el de ciències de la terra, el 2001, tots tres establerts a Andorra. “Vam anar creixent, el Govern ens va donar molta confiança i va anar funcionant”, apunta l’actual director del centre.