Estius a ritme de gaita

Explica una antiga llegenda que un buner d’Ordino es dirigia a Canillo per tocar en una festa quan, a mig camí i en plena nit, se li va plantar davant una bandada de llops. El buner va pujar a un arbre i, tocant el seu instrument, va aconseguir amansir els animals i reprendre el trajecte. Prenent com a base aquesta història, Iniciatives Turístiques d’Ordino (ITO) va començar a organitzar, l’estiu del 1999, la Trobada de buners, que va arribar a aplegar intèrprets de gaita i de música tradicional de bona part d’Europa. “Ja des del principi volíem que la cita tingués un caire molt internacional”, recorda Maria de la O Soto, aleshores responsable d’ITO i avui cap de dinamització del comú ordinenc.

Els orígens del festival s’han de buscar, però, en una altra trobada, la que fins pocs anys abans se celebrava al coll d’Ordino entre les dues parròquies veïnes. “A final dels anys vuitanta es va començar a fer aquest aplec de germanor amb Canillo, cada segon cap de setmana d’agost”, comenta Soto. “Es cuinaven dos vedells a l’ast per al dinar de diumenge i tots els preparatius començaven divendres a la nit, perquè calia anar fent brasa”, afegeix. Tot i que al principi la festa aplegava només els autòctons, “de mica en mica es va anar convertint en un esdeveniment turístic amb gent de tot arreu. Van venir fins a 4.000 persones i la situació es va haver de replantejar perquè s’havia sortit de mare i hauríem necessitat no dos, sinó quatre vedells”.

Què es podia fer per substituir aquest aplec i alhora mantenir els lligams amb Canillo? “Amb l’excusa de la llegenda del buner vam pensar que seria una bona idea fer una trobada d’intèrprets de l’instrument, i ja de pas intentar esbrinar els orígens d’aquesta història tradicional”, relata la responsable de dinamització d’Ordino. Mai es va poder desentrellar el misteri de la llegenda –“de fet, vam descobrir que existeixen contes similars a Astúries, Galícia o Irlanda”, assenyala Soto–, però el nou festival va arrelar fins convertir-se en un referent dels estius ordinencs.

“Com que sempre venien grups d’almenys tres o quatre països això atreia visitants de tot arreu, especialment aficionats a les danses tradicionals i la música folk. I no només venien per la trobada. Arribaven uns dies abans i aprofitaven per passar una part de les vacances aquí.” Soto recorda que “els apartaments, hotels i càmpings de la parròquia estaven a vessar cada principi d’agost. Els buners donaven molta vida”.

La trobada tenia cada any una estructura similar. Començava els dissabtes amb una desfilada de tots els músics pels carrers del poble i tot seguit ja començaven els concerts. “Sempre intentàvem que el primer i l’últim fossin els més emblemàtics”, ressalta Soto. Entre un i altre, pràcticament 24 hores de música ininterrompuda. “Cada hora i mitja hi havia un recital en un lloc o altre de la parròquia. Sempre en places o jardins representatius.”

Un dels moments més esperats del festival era la Taverna Folk, els dissabtes a la nit, que va tenir diverses ubicacions, des de l’Auditori Nacional fins al bar Bitlles del Centre Esportiu. Invariablement, el concert derivava en una jam session entre tots els músics, “que es podia allargar fins a les tres o les quatre de la matinada”, rememora Soto. I perquè l’endemà, a les 11, hi havia missa (amb gaites, naturalment). “Si no es podrien haver quedat tocant tota la nit.”

Després de tres anys d’aturada per la crisi econòmica, la trobada es va reprendre el 2013 per fer-se tres anys més. Així, el 2015 es va celebrar per últim cop en una “edició caòtica, amb molta pluja”. Qui sap si algun dia tornaran a sonar les bunes a Ordino.