La festa 'rociera'

Alegria, càntics i molt de color. La festa de la Verge del Rocío és una tradició espanyola que també se celebra a Andorra dilluns de Pentecosta de cada any des de principi dels noranta. La trobada, que enguany no es durà a terme arran de la situació per la pandèmia del coronavirus, fa que el santuari de Meritxell s’ompli de fidels andalusos que celebren una missa en honor a la seva Verge i que actualment encara se celebra tot i que amb més discreció. “En els inicis de la festa érem gent jove, andalusos que teníem ganes de fer coses i de fer festa. Ara no té res a veure amb allò. Ha canviat molt”, explica l’actual president de l’associació Al-Andalus, Francisco Amat.

La primera festa rociera al país es va celebrar el 1988, quan un grup d’amics va sol·licitar el permís de mossèn Ramon per fer la celebració, que va accedir, i on hi van participar amb un cor format per més de trenta persones i vestits amb el característic abillament andalús. “Alguns deien que aquest acte seria una profanació del santuari perquè es pensaven que tot seria jaleo. Després es van adonar que la festa era bonica i que no passava res”, explicava al Diari l’any 1992 una de les persones d’aquell grup d’amics que va promoure la tradició al país. En aquell moment no existia cap associació regional per organitzar de manera oficial la trobada, però la il·lusió feia que igualment ells hi dediquessin setmanes de reunions i assajos per preparar la celebració. Pocs anys després va néixer l’associació Al-Andalus i va potenciar la festa encara més on la Verge del Rocío, els espectacles i les ganes de passar-ho bé eren les prioritats. “Estàvem tot l’any preparant-ho. Agafàvem diversos locals, els decoràvem i cada família duia un plat diferent perquè així quan ens reuníem per seguir la festa després de la missa a Meritxell ens ho repartíem i menjàvem de tot”, recorda amb emoció Amat, que en aquell moment era l’encarregat de les coreografies que es feien durant la celebració.

El Rocío aplegava gent de totes les edats i cada any superava els 500 assistents amb famílies senceres i colles d’amics que es vestien de manera tradicional i molts d’ells ho feien amb colors, per donar un toc més d’alegria. “Era gent molt andalusa, molts d’ells professors que havien vingut a treballar a Andorra amb un contracte i que després tornaven a la seva terra”, detalla el president d’Al-Andalus. A la festa hi havia càntics, ballades de sevillanes, jocs, espectacles, i assegura que l’ambient s’assimilava al “d’una caseta de fira”, on tot ho organitzaven entre ells amb esforç i dedicació, un fet que lamenta que ja no existeix. El pas del temps ha provocat que aquells joves que ho donaven tot a les grans festes d’El Rocío ara siguin més grans i es faci complicat realitzar una celebració “tan andalusa” i tan nombrosa. “La gent marxa del país i els fills d’aquestes persones que tant ho vivien s’han criat a Andorra i ja no se senten tan andalusos com els seus pares. Ara som pocs, no se segueix gaire la tradició, i ho celebrem amb unes altres dimensions”, argumenta Amat.

Ara, cada dilluns de Pentecosta es desplacen fins al santuari de Meritxell i reten homenatge amb una missa rociera i un cor d’unes quinze persones, però posteriorment es traslladen plegats a un restaurant que reserven prèviament i que els serveix els àpats. “Ara ja no portem el menjar que fem i tot és molt més còmode. Som molts aquells que encara ho vivim, però és més superficial. Els anys anteriors els recordo amb molta enyorança i moltes vegades veig vídeos on hi surt gent que ara té nets”, comenta Francisco Amat.