El primer gran sindicat

20 de setembre del 2001. Després de mesos de converses i negociacions, neix formalment la Unió Sindical d’Andorra (USdA), la primera gran associació de treballadors del Principat. Una reunió fundacional celebrada a Prada Casadet serveix per elegir el primer comitè executiu de l’entitat, amb Gabriel Ubach com a president, Jacqueline Caubet com a vicepresidenta, Trini Torra com a secretària general i Lluís Pardo com a tresorer. I la base, uns 2.000 afiliats. L’objectiu és clar: “Volem que Andorra es normalitzi també des del punt de vista sindical”, ressalten en aquella primera assemblea general.

El projecte es va començar a gestar dos anys abans, arran d’un nou projecte de llei de funció pública per part del Govern. “Davant aquesta nova legislació, diversos representants del funcionariat ens vam posar en contacte amb sindicats espanyols i francesos, per buscar assessorament. Ens van dir que el que necessitàvem era crear una nova agrupació sindical”, relata Ubach. D’aquesta manera, l’USdA va sorgir com a element aglutinador “dels diferents sindicats i associacions que fins aleshores existien a l’administració general i a l’administració local”.

El naixement de l’USdA no va estar exempt de dificultats. Ubach recorda especialment les reticències del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) en integrar-se a la nova organització. Creat el 1989 per membres de l’Associació de Residents a Andorra i capitanejat en els primers anys per Antoni Roig, el SAT era de fet el sindicat degà del país. “Per a nosaltres era molt important poder tenir-lo a les nostres files, però finalment no vam poder arribar a un acord”, lamenta el secretari general de l’USdA. “Nosaltres teníem un camí molt clar a seguir, que es basava sobretot en la integració en els sindicats europeus per tenir més força, mentre la seva òptica era més nacional”, afegeix.

Aquesta vocació europeista va fer que l’USdA entrés a formar part de seguida de la Confederació Europea de Sindicats (CES). “El procés no va ser fàcil, perquè en ser representants sindicals d’un país que no forma part de la Unió Europea, la CES va haver de reformar els estatuts per poder donar-nos cabuda”. En paral·lel, el sindicat andorrà va integrar-se també a l’organització CSI Pirimed, on comparteix espai amb organitzacions de treballadors dels dos països veïns.

Un dels principals cavalls de batalla de l’USdA ha estat el de mirar de sumar afiliats del sector privat. “Al cap de poc temps de constituir-nos, l’any 2003, vam veure que calia defensar els drets d’absolutament tots els treballadors del país, i no restringir la nostra acció únicament als membres de la funció pública”. Intentar assolir aquest objectiu tampoc ha estat un camí de roses. “Andorra és un país amb poca cultura sindical, i això fa que molta gent encara tingui por a alçar la veu per defensar els seus drets.” Per altra banda, “qüestions com el dret de vaga no s’han legislat fins fa molt poc”. A tot això cal sumar-hi “l’elevada rotació laboral que hi ha hagut al país en l’àmbit de l’empresa privada a causa de la precarietat, que fa molt difícil captar afiliats”. Ubach destaca que “més d’una vegada ens hem trobat quotes impagades perquè la persona afiliada ja havia marxat del país” .

A punt de complir els vint anys d’existència, l’USdA treballa actualment en una modificació dels seus estatuts, que espera tenir enllestida en breu, “per donar també entrada als petits empresaris i als autònoms”. L’organització entén que “són branques professionals que també cal protegir”.