Els frescos tornen a casa

Mig matí. Un camió de grans dimensions s’atura davant la sala d’exposicions del Govern, al carrer de la Borda d’Andorra la Vella. Durant prop de dues hores, un grup d’operaris descarrega el seu contingut amb molta cura i, amb l’ajut d’un muntacàrregues, l’introdueix a les dependències del museu per un dels accessos laterals. El ministre d’Afers Exteriors, Cultura i Cooperació, Juli Minoves, observa atentament com es va desenvolupant l’operació. No es tracta d’un enviament qualsevol. El comboi conté els frescos de Santa Coloma, que després d’un periple de 80 anys tornen a Andorra procedents d’Alemanya. És el 28 de febrer del 2007.

“Va ser un moment especialment emotiu”, recorda l’ex-ministre liberal. “Aquell dia va marcar el final d’un llarg camí ple de gestions molt complexes”, en què es van combinar “l’estratègia legal internacional i un debat parlamentari molt intens”. L’aprovació d’un crèdit extraordinari per part del Consell General per poder afrontar la compra de les pintures va ser, però, el menor dels maldecaps. La part legal, en canvi, “va ser especialment complicada”, ja que l’herència de l’obra pictòrica es trobava dividida en dues parts.

La part més important, un 92%, corresponia als hereus del baró belga d’origen jueu Cassel van Doorn, que va adquirir els frescos, als anys trenta, a un antiquari català, i els va instal·lar a la seva residència de Canes. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el baró es refugia als Estats Units i els frescos són comissats pels nazis durant la invasió del sud de França. L’altra part de l’herència, el 8% restant, corresponia a la secretària de l’aristòcrata, Zelie Emilienne Marguerite Pick.

El Govern, per tant, va haver de negociar a dues bandes. “Primer, el maig del 2005, vam visitar la vídua del baró, que tenia 94 anys i vivia a Califòrnia”, explica Minoves. Per aquesta banda no hi va haver problema perquè la baronessa Maria Alexander Cassel van Doorn “de seguida va mostrar sensibilitat amb el cas, i malgrat que tenia altres ofertes sobre la taula va entendre que els frescos havien de tornar al seu lloc d’origen”. Després de tota una jornada de converses es tanca el contracte de compravenda del 92% dels frescos, per un import de 3.680.000 euros. La baronessa moriria sis mesos més tard.

L’embolic va venir per la part de la secretària. La senyora Pick havia mort a Carolina del Nord, però qui deia ser l’hereva, la seva neboda Maryse Martin, residia aleshores a Ottawa (Canadà). “Al testament de Pick no hi havia cap clàusula sobre els possibles béns que es poguessin trobar després de la seva mort, i la propietat dels frescos se li havia atribuït posteriorment”, assenyala l’exministre. Què es va fer? “El marmessor de Pick va demanar a la cort de Carolina del Nord que es tornés a obrir el testament. La cort, en aplicació del testament, va atribuir el 8% dels frescos a Martin, però els tribunals alemanys no la van reconèixer com a hereva.” Finalment, “va ser el propi marmessor qui va demanar l’atribució d’herència, que li va ser concedida”.

Andorra reprèn llavors els contactes diplomàtics amb el govern alemany i la Fundació Prussiana del Patrimoni Cultural, que tenia els frescos en custòdia provisional. El 12 de febrer del 2007, finalment, se signa un acord segons el qual es retornen els frescos als hereus legítims del baró i, en el mateix moment, es traspassa la propietat al Govern andorrà.