L'esllavissada de la Pedrera

El que havia de ser un diumenge aparentment tranquil només mogut per la intensa pluja i el grapat de turistes espa­nyols que van venir a visitar Andorra pel pont del Pilar, l’11 d’octubre del 1987 (curiosament també va ser en diumenge), es va acabar convertint en un dia negre per a la història d’Andorra. Tot just fa 33 anys es va produir l’esllavissada mortal a la Massana, on actualment hi ha el túnel de la Pedrera.

La gran quantitat d’aigua que va caure i l’activitat humana acumulada en aquella zona haurien provocat que comencessin a caure tones de rocs i terra que van precipitar-se sobre la carretera, que van arribar fins al riu. A diferència del que va passar a la Portalada l’estiu passat, en aquella ocasió sí que hi havia gent circulant per la carretera en el moment de l’allau de roques. Tres vehicles van ser atrapats i com a conseqüència l’esllavissada es va endur tres vides.

L’ordinenc Jordi Bringué, que tornava d’una jornada de treball de la capital, va ser dels primers a ser trobat sota les pedres, com també una família de Barcelona. El bomber Josep Maria Alonso va ser un dels que van actuar en l’esllavissada. Va portar a coll el fill de la família, el que va sortir menys malparat, i va anar en l’ambulància que duia la filla, de 13 anys, cap a l’hospital. Malauradament, la noia va tenir una aturada cardíaca pel camí i no es va poder fer res per salvar-li la vida. “El meu record és anar amb l’ambulància amb la nena i la mare al costat. Eren imatges molt dures”, indica Alonso. En un primer moment, la mare estava conscient. “M’ajudava dins de l’ambulància”, descriu Alonso, que indica que posteriorment es va quedar inconscient i va caure en coma. El pare també va sortir-ne molt malparat.

Després d’unes hores d’intens treball sobre el terreny per part dels equips d’emergència, es va recuperar el cos sense vida de Carles Bazán, la tercera víctima. “Són d’aquelles ocasions que has gastat una vida”, reflexiona Alonso, que destaca que aquella va ser una de les actuacions més dures que ha hagut de fer. “Van tenir les seves penúries. A les fosques, no tenien llum i anaven amb llanternes portàtils, sentint com queien rocs per anar a fer els rescats... No era gaire evident, era en plan kamikaze”, explica l’exbomber Joan Botellé, que aquell dia era de guàrdia però que es va quedar a la caserna. “De tant en tant queia algun roc, com es diu, la munta­nya plorava”, explica sobre els primers dies posteriors a l’esllavis­sada.

I és que durant molts dies, fins i tot setmanes, es va haver de muntar un operatiu a la zona, mentre no era segura i quedaven rocs a la carretera. La Massana i Ordino van quedar pràcticament incomunicades prop d’un mes. “Es feien guàrdies de 24 hores amb un jeep, una ambulància i un camió de bombers. Allí dormíem com podíem dins dels vehicles, mirant que no passés ningú”, indica Botellé. El pas de les valls del nord a la capital era molt complicat. Es va habilitar un servei de busos que arribaven fins la zona en ambdues direccions, els passatgers baixaven i creuaven a peu per un camí que es va habilitar, o bé havien de fer el tomb per Beixalís, que estava sense asfaltar. Però més enllà dels problemes de mobilitat, aquella esllavissada va provocar una profunda consternació a tot el país. “Va ser un cop molt dur”, conclou Alonso.