Aquelles nits de jazz

L’Àngel Blau va ser durant més de dues dècades un important punt de trobada d’aficionats al gènere. Després d’una breu aventura com a filial de l’Apolo, el local va tancar definitivament fa 10 anys.

Aquelles nits de jazzFernando Galindo

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Una discreta porta metàl·lica situada al número 4 del carrer de la Borda de la capital és l’únic vestigi que queda del que durant més de dues dècades va ser un important punt de trobada d’aficionats al jazz, i un dels pocs locals on es podia escoltar música en directe regularment al país: L’Àngel Blau.

Al capdavant del projecte hi havia Antoni Zorzano, que entre els anys 1968 i 1976 ja havia regentat un altre establiment, el Toni’s Club, en plena avinguda Meritxell. Un local que va acabar tancant en no poder renovar-se el contracte de lloguer. “Durant uns anys vaig estar buscant una alternativa, fins que a principi dels anys vuitanta algú em va dir que hi havia un soterrani enorme a l’edifici Rossella que potser em podia interessar”, recorda l’empresari. Aquest gran celler era en realitat un buit sanitari de l’immoble, que ni tan sols tenia escala d’accés. “La primera vegada que em van portar a visitar l’espai vam haver de baixar amb una escala vertical perquè no n’hi havia d’obra. En tot cas, el lloc em va agradar i el vaig acabar comprant”. Poc després, el 1984, obria les portes L’Àngel Blau.

Zorzano reconeix que la nova iniciativa va ser “tot un desafiament”, perquè aleshores no hi havia al país “una inquietud especial pel jazz”. Sí que existia, en canvi, “un nucli dur important d’amants d’aquesta música que va servir de base per mantenir viu el local”. De mica en mica, s’hi van anar sumant altres aficionats, d’aquí i de fora, que van acabar configurant una petita gran família d’assidus. “L’Àngel Blau va tenir un rol important com a motor i promotor del jazz a Andorra. Un lloc emblemàtic que va aportar vida i qualitat a les nits del país”, subratlla el seu impulsor.

El cartell d’artistes es nodria fonamentalment de músics del Principat –“no n’hi havia gaires”, admet Zorzano–, així com de Barcelona i el sud de França. “Econòmicament no ens podíem permetre portar les grans figures internacionals, però vam donar cabuda a tots els intèrprets importants del nostre entorn”, ressalta. Sigui com sigui, l’existència d’un esdeveniment de renom com el Festival de jazz d’Escaldes-Engordany també va possibilitar que per l’escenari de L’Àngel Blau hi desfilessin primeres espases del gènere. “Quan acabaven els concerts oficials, molts músics del festival es passaven pel nostre local i improvisaven una jam session fins a altes hores de la nit. Els feia gràcia que un lloc tan petit com Andorra tingués un club de jazz, i venien de manera gratuïta i desinteressada, pel simple plaer de tocar en un ambient més íntim”, assenyala Zorzano. Pat Metheny, Tito Puente o Fats Domino van ser alguns dels artistes que es van deixar caure pel club.

Amb els anys, L’Àngel Blau es va obrir a altres gèneres musicals, com el pop, per diversificar el seu públic. Però va arribar un moment en què Zorzano va decidir traspassar el local. “El món de la nit és molt sacrificat.” El músic local Joel Orobitg va agafar les regnes de l’establiment el maig del 2006, una fita que va marcar el principi de la fi de la mítica cava. Dos anys després, el lloc es convertia en Apolo AND –com a filial de la sala barcelonina–, però l’aventura no va durar més que uns mesos. El març del 2010, la discreta porta metàl·lica del número 4 del carrer de la Borda tancava definitivament.

Aquelles nits de jazz

tracking