Benvolguda diplomàcia
La inauguració del consolat de Portugal va suposar una alegria per als residents lusitans, que fins aleshores havien de fer els tràmits a Barcelona o Tolosa perquè no tenien representació permanent al país
El ministre d'Afers Exteriors portuguès Jaime Gama –esquerra– a la inauguració.
El 15 de novembre és segurament una data més en el calendari dels residents portuguesos. Però just aquell dia, ara fa 20 anys es va produir un fet que va permetre facilitar les gestions i les relacions amb el seu país d’origen: l’obertura del consolat de Portugal a Andorra.
La comunitat lusitana tenia en aquell moment 7.000 residents i era la segona més nombrosa després dels espanyols, però a diferència d’aquests i dels francesos les dificultats per als portuguesos eren majors a l’hora de fer tràmits perquè no comptaven amb una instància pròpia i s’havien de desplaçar fins a Barcelona, Tolosa o fer milers de quilòmetres fins al seu país d’origen. “El consolat va ser molt valuós. Jo era un dels que anava a Tolosa. Va suposar un punt i a part molt positiu”, detalla l’actual cònsol honorari, José Manuel da Silva.
La nova oficina diplomàtica era un reclam des de feia anys juntament amb la incorporació del portuguès en el sistema educatiu del país. Tenir un consolat permetia una representació permanent que era molt important també a l’hivern, quan moltes persones venien a treballar durant la temporada d’esquí. “Ho estàvem movent des del 1995, amb el diputat Paulo Pereira Coelho, i va ser una lluita estranya perquè anàvem depenent de Barcelona, després de Tolosa... Vam aconseguir fer permanències consulars durant tres o quatre anys i aprofitàvem que venien amb algun funcionari per fer registres que després ells baixaven a Barcelona. No tenia sentit que marxessin amb més feina”, recorda Josep Lluís Gonçalves, aleshores director artístic de la Casa de Portugal.
La lluita va costar un lustre, però finalment el consolat es va ubicar a l’avinguda del Fener i el seu primer representant va ser José Jordão, un veterà diplomàtic que abans de demanar el trasllat al Principat va estar destinat a Belgrad. “Com tots els canvis estic convençut que va ser complicat perquè les relacions entre estats no són fàcils”, argumenta Da Silva. Els portuguesos van organitzar una festa folklòrica el dia abans per a les autoritats que venien a inaugurar el consolat, entre els quals hi havia el secretari d’Estat per les comunitats portugueses a l’estranger, José Lello, que va ser obsequiat amb una placa commemorativa de les associacions de residents. “Va ser una cerimònia més íntima on els vam agrair l’obertura del consolat i vam fer festa amb vestits tradicionals, balls, equipacions de futbol...”, recorda qui fou el director artístic de la Casa de Portugal. L’endemà el ministre d’Afers Exteriors de Portugal, Jaime Gama, va inaugurar el consolat en una cerimònia presidida pel cap de Govern, Marc Forné, i el ministre d’Afers Exteriors, Albert Pintat. “Recordo el ministre Gama i Pereira Coelho amb la bandera a les mans. Va ser molt emotiu”, detalla Gonçalves. L’acte també va servir per signar un acord sobre transport de mercaderies i de passatgers per carretera entre ambdós països i un conveni bilateral per a l’ensenyament de la llengua portuguesa com a assignatura optativa a les escoles del Principat.
El consolat va permetre l’arribada de l’ambaixada, tot i que el govern lusità va tancar les dues a principis del 2012 per les fortes retallades que va haver d’aplicar a moltes de les oficines de representació al món. El mateix any però es va crear el consolat honorari que actualment dona resposta a les necessitats burocràtiques.
La festa folklòrica a les autoritats lusitanes.