Mobilització antitabac

Fins fa vuit anys, a Andorra era possible fumar en tota mena d’espais públics: bars, restaurants, hotels, discoteques... fins i tot en determinats llocs de treball estava permès. Tot va canviar el desembre del 2012, quan va entrar en vigor la Llei de protecció contra el tabaquisme passiu i ambiental, aprovada el maig anterior pel Consell General.

Aquest text, però, no el va preparar ni el Govern ni cap dels grups parlamentaris amb representació al parlament. Va ser fruit del que es coneix com a iniciativa legislativa popular (ILP), una llei que un grup de ciutadans elabora i que, si aconsegueix el suport necessari –un nombre de signatures superior al 10% del cens electoral– s’entra a tràmit al Consell General. La llei antitabac no tan sols va ser la primera ILP que es presentava al Principat, sinó l’única que ha prosperat fins avui.

El projecte va ser impulsat per la periodista Noemí Rodríguez ara fa poc més de 10 anys. “No va ser fins al meu embaràs que em vaig adonar que es fumava a tot arreu, i moltes vegades sense cap mena de respecte cap als no fumadors o a les dones embarassades”, recorda, tot reconeixent que aquesta situació va ser la “llavor” de tot plegat. Un cop reincorporada a la feina després de la baixa per maternitat, Rodríguez va prendre consciència que calia fer un pas més enllà, i va ser aleshores quan va decidir tirar endavant amb la ILP. No sense certa por, tenint en compte la força que el lobby del tabac té al país. A més, “es tractava d’un tema que no estava a l’agenda institucional, i tot i que crec que sense aquesta iniciativa s’hauria legislat en el mateix sentit tard o d’hora, en aquell moment no hi havia interès polític per obrir aquest meló”, afirma la periodista.

La recollida de signatures va anar acompanyada d’una “polarització del debat molt intensa”. Per una part hi havia “molta por a l’impacte econòmic que la llei podia tenir”, però de l’altra “també molta gent va fer costat a la proposta”. La prova és que Rodríguez va aconseguir reunir les firmes necessàries –més de 2.200–, tot i que amb algun ensurt. “En plena campanya es va actualitzar el cens electoral i vam haver de recollir més signatures de les previstes”, comenta.

Un altre escull a salvar era el referent a les pautes que calia seguir perquè el text pogués entrar a tràmit parlamentari sense topar amb problemes administratius. En aquest sentit, tot i que la figura de la ILP està prevista per la Constitució, no s’ha desenvolupat cap reglament específic que la reguli, de manera que es va haver de buscar un procediment ad hoc que fes possible que tot es dugués a terme amb plenes garanties.

“La Noemí em va venir a veure i entre tots vam buscar un mecanisme que permetés que la ILP pogués tirar endavant”, explica l’aleshores síndic general, Josep Dalleres. “L’objectiu era evitar qualsevol possibilitat de frau, i assegurar que la gent sabés exactament què era el que estava firmant”, agrega. Així, les signatures havien de ser validades per un notari i tots els signants havien d’aportar una fotocòpia del passaport.

Després que el Consell General prengués en consideració la ILP, el treball en comissió i l’aprovació definitiva encara es van fer esperar uns mesos. La dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades per part del cap de Govern, Jaume Bartumeu, van endarrerir tot el procés. Malgrat això, Rodríguez recorda que “tots els grups parlamentaris, excepte Andorra pel Canvi, es van comprometre a reprendre la qüestió en la nova legislatura”. I així va ser.

La periodista subratlla que va extreure dues valuoses lliçons de l’experiència: d’una banda, que “la gent es queixa molt però no fa res” i, de l’altra, que “quan la ciutadania vol impulsar coses pot fer-ho”. Això sí, lamenta que “no s’hagin endegat més iniciatives legislatives populars des d’aleshores”.