Preparant la successió

L’elecció d’un nou bisbe es caracteritza sempre per ser un procés complicat i llarg. Fins al punt que entre la jubilació d’un prelat i el nomenament del següent poden arribar a transcórrer fins a dos anys. Una situació d’impàs que en diòcesis –diguem-ne– convencionals és manejable, però que cobra una altra dimensió quan el bisbe és, a més, cap d’un Estat.

Precisament amb l’objectiu d’evitar un context d’interregne al capdavant del Coprincipat, l’últim relleu al bisbat d’Urgell –del qual es compleixen dues dècades aquest any– es va fer mitjançant un procediment molt poc habitual: el nomenament d’un bisbe coadjutor amb dret a successió. “Políticament no interessava que hi hagués un període amb buit de poder, per això es va buscar una fórmula que garantís un relleu immediat”, explica Joan Massa, aleshores secretari general dels serveis del Copríncep episcopal.

Joan Martí Alanis, que tenia previst jubilar-se el 2003 –en complir els 75 anys, com marca el codi de dret canònic–, va preocupar-se personalment d’assegurar-se la successió. El maig del 2000 va aprofitar la visita al Palau episcopal del nunci vaticà, en què li va presentar les cartes credencials, per plantejar la necessitat que el relleu s’assegurés a través d’un coadjutor. La petició formal la va presentar al Vaticà tres mesos després. També el Govern va reiterar a la Santa Seu la seva preocupació pels problemes que podria provocar al país una situació d’interinitat. Per aquest motiu, les autoritats andorranes van sol·licitar també que la vacant del bisbat d’Urgell es fes mitjançant un coadjutor.

Roma va atendre les peticions, i el gener del 2001 va donar llum verd a la solució proposada. Es va posar en marxa aleshores un procés que s’allargaria encara uns mesos. Entre els tres candidats possibles –tots tres en aquells moments bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi de Barcelona–, el Vaticà es va decantar pel més jove: Joan-Enric Vives, de 51 anys. El nomenament va fer-se oficial el 25 de juny.

L’actual arxipreste de les Valls i en aquella època vicari general del bisbat d’Urgell, mossèn Ramon Sàrries, comenta que “els arguments per sol·licitar que es designés un bisbe coadjutor tenien potser una motivació més política que religiosa. I era lògic”, afegeix, “tenint en compte la situació especial d’Andorra i el paper institucional que el bisbe d’Urgell té com a Copríncep”. Sàrries destaca que “en qualsevol altra diòcesi no s’hauria produït una cosa semblant”. De fet, “aquest va ser el primer cop, no només a la Seu d’Urgell, sinó a tot Catalunya, en què s’optava per la fórmula del bisbe coadjutor”.

En aquest sentit, recorda que “Martí Alanis va trigar dos anys a succeir Iglesias Navarri”, durant els quals (1969-1971) “es va fer càrrec del bisbat l’aleshores bisbe de Lleida, Ramón Malla, que va ser designat administrador apostòlic”. El 2001, amb la figura dels Coprínceps ja plenament reconeguda per la Constitució i la jubilació de Martí en l’horitzó immediat, “es volia evitar que es tornés a repetir una situació com aquesta”, subratlla.

Quines funcions té un bisbe coadjutor? Sàrries puntualitza que aquesta figura “no equival a la del bisbe auxiliar”, perquè aquest s’encarrega d’ajudar el bisbe titular però no l’ha de succeir. En canvi, “el coadjutor sí que arriba a una diòcesi amb aquesta finalitat”.

El període de convivència entre tots dos bisbes serveix “perquè el nouvingut pugui conèixer de prop la realitat de la diòcesi i vagi assumint a poc a poc les futures tasques”. Sàrries ressalta que en el cas de Martí i Vives, el primer “va portar el pes del bisbat durant una primera etapa, però de mica en mica va anar delegant funcions en el futur bisbe”. Així, quan el maig del 2003 Vives va ser nomenat arquebisbe ad personam, “l’assumpció del càrrec es va produir de manera molt natural”. Una transició sense ensurts.