Festa anglesa a Barcelona

Fins no fa gaire, Andorra no podia acollir partits de fases de classificació per al Mundial o l’Eurocopa de cinc estrelles. Les grans seleccions solen arrossegar una multitud d’espectadors (abans de la pandèmia) i l’Estadi Comunal Joan Samarra Vila, on abans es disputaven els duels de la tricolor, no tenia cabuda per a tots els aficionats visitants. Així doncs, l’opció per la qual optava la Federació Andorrana de Futbol (FAF) abans de la inauguració de l’Estadi Nacional, l’any 2014, era buscar un camp amb més capacitat d’espectadors a Barcelona, com ara el ja desaparegut Mini Estadi o l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Una d’aquestes ocasions es va donar tot just fa 14 anys. Un 28 de març del 2007, Andorra havia de rebre la potent Anglaterra i ho va fer a Montjuïc. Allà es van aplegar uns 18.000 aficionats anglesos que ho van anar a festejar, no només durant els 90 minuts del partit, sinó durant tot el dia pels car­rers de la Ciutat Comtal. Una xifra de persones que òbviament Andorra hauria notat molt, especialment perquè van omplir les avingudes més conegudes mentre bevien cervesa i es preparaven per al matx.

El partit comptava amb molts jugadors que són història del futbol, com ara Wayne Rooney, Steven Gerrard, Ashley Cole, Rio Ferdinand o el capità John Terry. I com era d’esperar, va acabar caient de la banda anglesa per un clar 0 a 3, tot i que el conjunt aleshores dirigit per Steve McClaren va haver de suar més del compte per assegurar-se els tres punts. No va ser fins a la segona part que dues genialitats de la llegenda del Liverpool Steven Gerrard van encaminar el triomf anglès, que es va tancar amb un gol al temps de descompte de David Nugent. Quan va acabar el partit, cap dels jugadors d’Anglaterra va voler intercanviar samarretes amb els d’Andorra. “Quan un equip d’aquestes característiques s’enfada vol dir que els has fet mal”, indicava just després del partit l’actual secretari general de la FAF, David Rodrigo (abans seleccionador). En la mateixa línia s’expressa en l’actualitat un dels homes que van jugar aquell partit, Josep Manel Ayala. “Quan se’ls complica i no es troben a gust surten una mica més emprenyats i no estan predisposats a canviar-la”, recorda el 84 vegades internacional per la selecció.

Per a ell, jugar de local a Andor­ra o a Barcelona tampoc va suposar una gran diferència, almenys quant al caliu del públic. “És veritat que els últims anys hi ha hagut més afluència d’aficionats, però abans teníem complicació quan jugàvem a les 16 hores. Pel que fa a horaris, els aficionats no tenien predisiposició per qüestió de feina i no era senzill”, recorda Ayala, que assegura que per a mi sincerament no hi havia gaire diferència entre jugar a casa o a fora pel que fa a l’afició, potser sí quant a terreny de joc, que aquí era més petit i això ens beneficiava, però per la resta, no. Això sí, era una sensació estranya”.

Precisament, en l’actual fase de classificació Andorra haurà de tornar a jugar contra Anglaterra, a l’octubre. Aquesta vegada, però, es jugarà al Principat.