L'any dels eritreus

L'’octubre del 2018, Andorra donava resposta a una de les majors crisis humanitàries dels darrers temps donant acollida a dues famílies que fugien de la guerra civil siriana. Un compromís solidari i humanitari que el Principat ha anat revalidant en els últims anys: el 2019 arribava una altra refugiada, i aquesta mateixa setmana s’ha donat asil a una altra família, de tres membres, i que a més està emparentada amb una de les primeres en arribar el 2018.

Però el cert és que el país ja va viure una primera experiència en l’acollida de refugiats ara fa 15 anys, quan va fer-se càrrec de cinc eritreus que havien naufragat prop de Malta al costat d’altres 46 immigrants amb els quals compartien pastera. Eren l’Habtom, el Daniel, l’Hagos, l’Aman i el Tesfay. Un vaixell pesquer espanyol els havia rescatat el 14 de juliol del 2006, però davant la negativa del govern maltès de deixar-los desembarcar, l’executiu va acceptar la demanda d’Espanya de donar refugi a algun dels immigrants. “Manteníem bones relacions amb les autoritats espanyoles, especialment amb el secretari d’Estat per a la UE, Alberto Navarro. Em va trucar i em va demanar si ens podíem fer càrrec d’aquestes cinc persones”, recorda l’aleshores cap de Goven, Albert Pintat.

Els eritreus van arribar a Andorra el 22 de juliol, cansats però agraïts per l’acollida i en bon estat de salut. Els homes, d’entre 25 i 38 anys, i sense aparent connexió familiar, van explicar que volien fugir d’un país “on no hi ha drets humans”, i van expressar la voluntat de quedar-se al Principat una bona temporada. Poder-los garantir una estada de llarga durada va ser, de fet, el principal escull del procés d’acollida. “Era complicat, perquè la nostra legislació en matèria d’immigració no preveia la figura de l’exiliat o refugiat, ni tampoc preveia l’asil polític o humanitari”, comenta Pintat. Per aquest motiu, es va improvisar una solució a mida. “Primer van estar tres mesos en condició de visitants, que és el màxim que es permet a Andorra, i mentrestant vam idear una fórmula perquè es poguessin quedar més temps”, relata l’excap de l’executiu.

Amb l’objectiu d’establir un pla específic per als cinc eritreus, el Govern va formar una comissió interministerial formada per representants d’Exteriors, Salut i Benestar, i Interior. L’executiu decideix aprovar una quota per a quinze immigrants en el sector de l’agricultura i la ramaderia per tal de legalitzar la seva situació. L’autorització permet als immigrants la possibilitat d’obtenir el permís de residència i treball en aquest sector. La durada del permís estava limitada a un any, però el Govern va precisar que, superat el termini, podien “sol·licitar una autorització dins la quota de residència i treball i adaptar-se a la Llei d’immigració”. Tot i que la quota era específicament per al sector agrícola i ramader, els eritreus van acabar integrant-se en una de general a causa de manca d’ofertes.

“Diverses empreses es van mostrar interessades a donar-los feina i finalment van poder treballar a l’hotel Roc Blanc”, apunta Pintat. Però la intenció de quedar-se al país per un llarg període de temps va quedar només en això, en una intenció. El març del 2008, Habtom i Aman van fugir sense papers en direcció Alemanya a través França, amb l’objectiu d’arribar a Noruega. Els altres tres ho farien dos anys més tard, durant unes vacances. “Va ser una sorpresa”, admet Pintat, “però per altra banda també teníem clar que Andorra era un lloc de pas per a ells, que la seva intenció era reunir-se amb amics o familiars en altres països”.