El clípol posa el turbo
El 7 de setembre del 2006 es posava en marxa el bus exprés entre Escaldes i Sant Julià. El servei va representar la primera aposta decidida del Govern per un transport públic ràpid i de qualitat.
Les autoritats a bord del primer bus exprés, durant la inauguració del servei.
Actualment formen part habitual del nostre paisatge urbà, però quan es van posar en funcionament ara fa 15 anys, els característics busos taronges de la línia exprés entre el carrer de la Unió i Sant Julià de Lòria van representar tota una revolució en l’àmbit del transport públic al país. L’habilitació, un any abans, d’un primer carril reversible a la CG-1 va suposar un avanç decisiu per fer possible el servei. “Tot va anar lligat. La circulació era aleshores un gran problema, molt més que avui dia. Un cop l’ús del carril ja va estar consolidat era el moment d’apostar per un servei d’autobús ràpid i eficient”, explica qui llavors era ministre d’Economia, Joel Font. El 7 de setembre del 2006, a les set del matí, surt el primer servei. La freqüència inicial és de set minuts els dies feiners i de nou els festius. “Tot i que després els horaris es van anar adaptant, l’objectiu era que el temps d’espera fos el mínim possible”, ressalta Font. Per garantir que el viatge fos realment exprés es va donar prioritat al transport públic sobre el privat a través de carrils exclusius de bus i també de carrils d’ús reversible. Al ja existent d’Aixovall s’hi van afegir els del nou vial de la Margineda, els de l’avinguda Salou i els de l’avinguda Tarragona. “Molts usuaris van decantar-se de seguida pel nou sistema en constatar que realment era ràpid i permetia estalviar cues”, comenta l’exministre.
Un punt que corrobora Gabriel Dallerès, president de la Cooperativa Interurbana, la primera companyia concessionària del servei. “El bus exprés va servir perquè molta gent que no agafava habitualment l’autobús s’animés a fer-ho. També molts passatgers habituals de la L1 van passar-se a la nova línia”. Dallerès també posa en relleu que, per primera vegada, el país disposava d’una flota d’autobusos moderna i adaptada tant a les necessitats dels viatgers amb mobilitat reduïda com a les característiques de les carreteres andorranes, “on no sempre era fàcil maniobrar degut a les dimensions d’algunes rotondes”. Amb el pas del temps, el bus exprés va anar modificant alguns dels trets inicials. Començant per la freqüència de pas, que de seguida va passar a ser de 10 minuts perquè “els vehicles acabaven acumulant-se al carrer de la Unió, i tampoc hi havia tants usuaris per mantenir un ritme tan elevat de viatges”, recorda Dallerès. Així mateix, poques setmanes després de l’estrena del servei es va decidir perfeccionar el sistema del carril bus per evitar els col·lapses de trànsit. D’aquesta manera, els carrils d’ús exclusiu per a l’autobús van passar a ser d’ús reversible en moments puntuals per evitar grans cues de cotxes.
Finalment, el Govern es va comprometre també a revisar les tarifes, ja que no van ser pocs els usuaris que consideraven que el bitllet senzill, a 1,25 euros, resultava car. Tot i aquests canvis que es van anar fent sobre la marxa, Dallerès creu que el bus exprés va significar “un pas valent que va servir per iniciar un camí que ja no tindria marxa enrere”. En el mateix sentit, l’exministre Font remarca que “la prova que la idea va funcionar és que 15 anys després el traçat de la línia es manté pràcticament idèntic”. Altres experiments, però, no van tenir tanta sort: el bus exprés a Ordino i Encamp només va durar uns mesos, i un altre projecte similar entre Andorra i la Seu ni tan sols va veure la llum.