El primer assalt
Les gales d’arts marcials i boxa d’Andorra van ajudar a popularitzar els esports de contacte al Principat. Sempre s’hi va veure un nivell alt i es va arribar a acollir un combat pel títol europeu entre José Degracia i l’andorrà Freddy Calero
Freddy Calero a sobre del ring en una de les gales.
Després d’anys de carrera professional damunt del ring, Freddy Calero tenia l’espina clavada per no haver disputat cap assalt a prop de casa, a Andorra, on en aquell moment l’esport no gaudia de gaire seguiment. “La tradició per la boxa no estava gaire arrelada, no hi havia clubs”, recorda. Tot i això, tenia decidit que si no li sortia l’oportunitat ell mateix ho faria possible. “Volia portar l’espectacle al país. Sempre competia a fora”, explica.
Dit i fet. Va organitzar la primera Gala d’arts marcials i boxa d’Andorra al pavelló Joan Alay. L’ambient tenia tot allò que a un li ve al cap quan pensa en un combat de boxa: el ring com a centre d’atenció, il·luminació, olor d’esprai antiinflamatori, i el públic totalment entregat i celebrant cada cop d’un participant.
La gala estava formada per diferents proves que van permetre que l’ambient s’escalfés de mica en mica fins arribar al colofó final. La primera va ser un torneig d’arts marcials, després van començar els duels amb set combats de kick-boxing i la cirereta del pastís, el primer combat professional del país, en què el mateix Freddy Calero lluitava contra José Casanova. Sí, el mateix Freddy Calero va fer de promotor de la gala, de púgil i fins i tot també d’entrenador. “Vaig tenir molta feina. Van ser moments difícils”, recorda. Els anys de professional li van servir per trobar els contactes de lluitadors d’altres clubs i els va convèncer per trepitjar un ring al Principat.
Finalment, va arribar el moment més esperat, el combat de boxa. José Casanova i Freddy Calero van entrar en aquell quadrilàter de dimensions olímpiques per disputar aquells cinc assalts de tres minuts tan esperats. “Vaig lluitar i, tot i que el resultat va ser nul, aquell dia va guanyar la boxa”, recorda Freddy Calero. Aquella primera gala seria el primer pas d’un esport que a poc a poc s’ha anat consolidant i obtenint popularitat al Principat. “L’evolució de la boxa ha estat impressionant: tenim clubs, tenim esportistes i tenim la Federació Andorrana de Boxa, que fa molt bona feina”, reconeix Calero. L’interès que va generar aquell esdeveniment el va esperonar a repetir-lo fins a tres vegades més. Al cap de sis mesos, Freddy Calero i el seu gimnàs, el K-1, van organitzar la segona edició, més consolidada i amb un total de 20 combats de kick-boxing, muay thai, boxa i arts marcials mixtes amb la presència de nou lluitadors del Principat i un total de nou clubs, molts de Catalunya.
El 2012, l’esdeveniment va arribar al clímax. Va tenir menys combats que l’anterior –13– però va incloure participants de totes les edats i, sobretot, va tenir una lluita pel títol europeu. Freddy Calero contra José Degracia, que en aquell moment era el campió de Catalunya, d’Espanya i, per descomptat, també d’Europa. Va ser un combat molt igualat, en què el boxador espanyol va fer gala del seu bon joc de peus, però l’andorrà va saber imposar-se gràcies a la fortalesa i a l’experiència. Per primera vegada, el cinturó va tenir color tricolor i el millor d’Europa era del Principat.
Dos anys més tard, i amb Freddy Calero ja només amb el rol de promotor, Andorra va viure l’última gala. “El públic no va respondre com m’esperava i vaig decidir que seria l’última”, lamenta. “Ara el que fem al gimnàs són unes jornades de boxa en format reduït per a tothom. Les fem cada any i venen atletes i clubs de tot arreu. No és una gala, però aconseguim reunir gairebé 90 persones al K-1”, comenta satisfet.
Aquesta va ser la culminació d’un procés per integrar la boxa a casa, que ja per sempre més portarà el nom de Freddy Calero i les seves gales al Joan Alay.