Cinc milions a Escaldes

Si un dia, de cop i volta, ens arribessin molts diners al banc, què en faríem? La resposta pot ser complicada i gestionar-los, encara més. Molts (de moment) no hem tingut aquesta sort, però hi ha gent més afortunada que sí que n’ha tingut.

En aquesta tessitura es devia trobar el propietari d’una butlleta de la Primitiva espanyola que va validar a l’administració de loteria de Cal Tavi, a Escaldes-Engordany. Va ser per al sorteig del 4 d’octubre del 2003. La falta de conveni en matèria de loteries entre Espanya i Andorra va fer que el bitllet es registrés al municipi urgellenc de Montferrer. La combinació guanyadora: 3, 17, 24, 37, 44 i 48, i el premi, aquests cinc milions d’euros, el més elevat que s’havia registrat a les administracions de loteria de Lleida en temps. No va ser l’únic afortunat del dia, també van encertar els sis números a Càceres, Granada i la Corunya.

A Cal Tavi encara ho recorden, però van haver de fer memòria. “Fa molt de temps d’això”, ens va dir la Mireia Martí, una de les responsables del local, quan va rebre la nostra trucada. Ben aviat comencen a aparèixer aquells records. “Hem donat molts premis, però cap tan gran com aquell”, ens diu, i tot seguit repassa en veu alta: “Un dia vam donar 4.000 euros...; fa uns anys, 6.000; a la grossa de Nadal, un segon premi de 60.000..., ah! i la travessa del futbol de 672.544 euros i els tres milions dels treballadors de la Comella!” I tot seguit, ho confirma: “Sí, és el més gran que hem donat.” Ja sigui perquè Cal Tavi està tocada per la deessa Fortuna i hi estan acostumats, o bé perquè repartir tants premis és el resultat de molts anys de treball, no recorden que el fet d’haver repartit cinc milions d’euros fos excessivament efusiu: “La sensació sempre és la mateixa. De vegades no saps a qui li toca el premi.” I aquest va ser el cas, l’home que tenia una de les butlletes guanyadores era un desconegut. Dies després del sorteig, ningú s’havia adreçat a Cal Tavi per reclamar els cinc milions. “El guanyador del sorteig encara no ha acudit a l’administració”, subtitulava el Diari fent-se ressò de la notícia. I finalment, amb la discreció necessària que s’ha de tenir per anar a cobrar un pot tan gros, l’afortunat va anar a reclamar-lo. “Aquell dia estàvem preparant-ho tot per obrir. La porta encara estava tancada. Va picar i va dir que venia a buscar el premi”, explica la Mireia. Mai més en van saber res més, ni van saber qui era. “Quan la gent guanya molts diners de cop, en un premi com aquest, normalment no vol que se sàpiga qui és. Va arribar i va marxar, res més.”

Anys després, aquells dies d’incertesa per una combinació guanyadora de la Primitiva espanyola són recordats com una simple anècdota, i és que a Cal Tavi, segons diuen, tots els premis són especials, però els que ho són més són els de la loteria de Nadal, “i més encara quan és algú d’aquí, que coneixes i que fa molts anys que ve”. La Grossa és el premi que genera més il·lusió a tothom. Una il·lusió que ja ve donada per les dates, però també pel pot. Aquest sentiment la majoria de vegades s’esvaeix i ens hem d’autoconformar sospirant un “almenys tenim salut”. Tot això forma part de la tradició de cada any i és especial. “La tradició és el més important”, remarca la Mireia. Per aquest motiu, l’esperança de tenir la combinació guanyadora es regenera anualment per a uns, i més sovint per als que juguen a altres loteries amb més periodicitat. “La mitjana d’edat no ha canviat mai, sempre ens movem en els mateixos números”, diuen. Doncs a veure si d’aquí a poc Andorra torna a tenir la combinació guanyadora.