Història amb coreografia

L’octubre del 1981 la consellera del comú de la capital Mercè Bonell va contactar amb Rafael Miranda per demanar-li si volia posar en marxa un esbart a Andorra la Vella. Miranda s’havia traslladat al país per la seva professió de rellotger però havia estat dansaire a l’esbart de Rubí i sis anys al cor del Liceu i va acceptar la proposta “en un moment que es començaven a fer projectes de cultura i ja hi havia esbarts a d’altres parròquies”, comenta qui va ser el primer director del grup. Els integrants van sortir de la crida del comú en una reunió que va aplegar “molta gent jove i canalla, i es va poder fer grup de grans, joves i infantils”, recorda Rafael Miranda.

El repertori es va fer “recuperant peces i amb l’objectiu de donar a conèixer la cultura d’Andorra” es van adaptar tradicions amb l’ajuda de Pere Canturri i la música que hi posava el mestre Joan Roure, relata el director de l’esbart durant cinc anys, i així “vam anar muntant balls”. Alguns com el conegut El Contrapàs es van recuperar i recrear La Farandola, es va crear una dansa dels fallaires a petició d’Esteve Albert quan va fer l’obra del Canigó i un ball de carnaval que feien juntament totes les parròquies, detalla Miranda, recalcant que eren danses “perquè balli la gent, que el poble hi pugui participar, és la manera de mantenir-les vives”.

La primera actuació va arribar per la Festa Major del 1982 i entre aquells dansaires hi havia Maria Àngels Velando, directora del grup en dues etapes i codirectora des del 2006, després d’un impàs d’aturada de l’esbart de cinc anys per falta de relleu a la direcció. El retorn va ser amb una nova filosofia “perquè abans es va agafar un nivell molt alt, es feien molts assajos, era una feinada per amor a l’art i després vam dir que volíem una associació com a hobby, un grup de gent que ens agrada ballar i la tradició”, comenta Velando, afegint que “som exigents però estem més enfocats cap a la base, ja no es fan els festivals que eren com professionals”.

L’Esbart d’Andorra la Vella té ara uns 60 dansaires i en quatre dècades d’història ha portat “les nostres tradicions, el que som a les actuacions a l’estranger, que és el que més motiva i il·lusiona la gent, tant portar la cultura com conèixer la d’altres llocs”, destaca la codirectora del grup. I exposa que “el folklore d’aquí és curt, hi ha poc repertori i creem noves danses, però som bastant tradicionals”. Entre els nous balls, La Roseta de Tallaví o La dansa del pregó, “que ha agradat molt”, i estan preparant una peça per als escudellaires “si ens deixa la pandèmia, que ja ha fet molt mal per al relleu de dansaires perquè la gent s’ha acomodat i es queda a casa”, afirma Velando.

Rafael Miranda apunta que la bona salut de l’esbart passa per “mantenir la tradició i modernitzar. S’ha de conservar el que és però fer d’altres coses perquè la gent jove s’hi trobi a gust”. I Maria Àngels Velando remarca que el grup dansaire “aporta valors molt macos de compromís, compartir, fer equip, conèixer gent”, amb danses “tan entranyables” com El Contrapàs, que els uneix al públic amb cent persones ballant.