A tot ritme en format XXL

Una nit d’emocions i nervis, com correspon a tot debut artístic, és la que es va viure el 13 de gener del 2012 a l’Auditori Nacional, ple fins a la bandera. El motiu: la presentació en societat de l’Andorra Big Band, liderada pel pianista Jordi Barceló, en el marc del cicle Jazz hivern. Ester Peralba i Jordi Botey, els dos vocalistes, inauguraven la vetllada amb un clàssic de George i Ira Gershwing, They Can’t Take That Away from Me.

El recital, tot un èxit, materialitzava un projecte llargament perseguit per Barceló i Peralba al costat del saxofonista Efrem Roca. “Feia temps que tots tres vèiem necessari crear una big band al país”, recorda el pianista, quan es compleixen deu anys d’aquella fita. “Jo portava molts anys fent arranjaments i composicions per a aquest tipus de formació. Vaig fundar i dirigir la Cotton Club Big Band a Catalunya, de manera que ja coneixia força repertori”, afegeix.

Els primers passos per fer realitat l’agrupació, però, no van ser fàcils. Els seus impulsors van lluitar durant anys perquè la idea quallés. Mentrestant, van anar col·laborant en actuacions esporàdiques. Quan des de l’àrea de Promoció Cultural del ministeri de Cultura Josep Maria Ubach els va trucar per proposar-los intervenir en el Jazz hivern, ells van llançar la contraproposta: i per què no aprofitar l’avinentesa i crear l’Andorra Big Band?

Pressupostos ajustats, molta feina i il·lusió van cristal·litzar en aquell primer concert. “La major part de músics venien de fora, especialment els intèrprets de trombó i trompeta, que a Andorra encara avui dia són difícils de trobar perquè tampoc hi ha docents d’aquests instruments en el seu vessant modern”, comenta Barceló. Als saxos hi havia l’Efrem Roca o el David Amat, que són d’aquí, i el guitarrista era el Sergi Vitorio, metge de l’hospital, que lamentablement va morir dos anys després. També hi havia músics de la Seu, com el bateria Arnau Obiols”, agrega.

L’Andorra Big Band va néixer amb la idea de crear planter, un propòsit que, malauradament, no ha acabat de fer-se realitat. “Volíem que els més joves tinguessin un lloc on poder tocar, que es poguessin integrar fàcilment dins una formació de música moderna. Però ara com ara només hi ha professors de saxo”, lamenta el director del conjunt. “La proposta de crear línies educatives de trompeta i trombó es va fer al seu dia, i fins i tot es van aportar pressupostos. Però en qüestions culturals no es volen córrer riscos: et diuen que és absurd posar professors d’instruments que no tenen demanda. Però potser no tenen demanda perquè no hi ha oferta”, ressalta. Barceló insisteix que una big band és “un element essencial de la música moderna”. I recorda que “grans cantants, com Frank Sinatra, Tony Benett o Robbie Williams les han utilitzat. Si al país tenim dos importants projectes d’orquestra clàssica, com la JONCA i l’ONCA, perquè no s’han potenciat més les grans agrupacions de jazz?”, es pregunta.

D’ençà de la seva creació, l’Andorra Big Band ha anat fent concerts tant en la seva configuració instrumental original com en fusió amb altres agrupacions, com ara la Grossband massanenca -un altre projecte comandat per Barceló-. Ara, però, la seva activitat s’ha vist força minvada per la pandèmia. “El món de la música en general s’ha vist molt perjudicat per l’impacte del coronavirus, però els grups de gran format, sobretot els que treballen amb força instruments de vent, encara més”, exposa.

Caldrà esperar que arribin temps millor.