Teatre a dues bandes

És la nit del 4 de juny del 1992. Pepe Rubianes puja a l’escenari de la sala d’actes del comú d’Andorra la Vella per presentar el seu últim xou, Ssscum! La representació no és només una actuació més del popular actor, sinó que marca també el tret de sortida d’una proposta cultural que, trenta anys i seixanta edicions després, continua plenament vigent: la Temporada de Teatre. Un cicle escènic que, en aquella primera edició, va estar organitzat únicament per la capital, però a la que ben aviat, el 1993, s’hi va sumar Sant Julià de Lòria. La fórmula –acollir els espectacles de manera alternativa entre les dues parròquies, i l’organització de dues temporades per any– es manté encara intacta.

Aquesta col·laboració entre els dos comuns “no volia respondre tant a qüestions de pressupost, perquè cadascú assumeix les despeses de les seves produccions, com de poder coordinar-se i complementar-se”, explica el cap d’àrea de Cultura del comú d’Andorra la Vella, Jan Cartes. En aquest sentit, “s’ha jugat molt amb les possibilitats dels dos espais. El teatre de més gran format és ideal per a l’auditori Claror, mentre que les propostes de més petites dimensions tenen més sentit en un lloc com el Comunal”, afegeix.

Des de la parròquia laurediana, la cap de Cultura, Laura Rogé, confirma que la posada en funcionament del Centre Cultural i de Congressos, el setembre del 1992, va suposar “un revulsiu molt important per a la vida cultural de Sant Julià”, i que, des d’aquest punt de vista, “també va ser un factor decisiu per començar a organitzar la temporada conjuntament amb Andorra la Vella”. Rogé destaca que “cada infraestructura ha marcat i ha condicionat molt els espectacles. A la capital s’han fet coses de petites dimensions escèniques, espectacles més alternatius, i això ens ha permès a nosaltres tenir una línia que s’ha qualificat com a comercial”. Una etiqueta que no acaba d’agradar a la responsable cultural, que en tot cas destaca que aquesta comercialitat “ha afavorit un públic molt fidel a Andorra”, una audiència “que no sempre es pot traslladar a Barcelona per veure els espectacles”.

Trenta anys d’història donen per a moltes anècdotes i molts moments memorables. Jan Cartes recorda els èxits de Rubianes o de Faemino y Cansado en un Centre de Congressos ple a vessar, o els dos espectacles de la Fura dels Baus, ØBS (2000) i Imperium (2008), que per les seves dimensions es van haver de representar al pavelló Joan Alay i a l’Estadi Comunal, respectivament. El pas de Leo Bassi pel Teatre Comunal amb La Revelación, l’abril del 2006, també va portar cua. “Va haver-hi queixes del bisbat, perquè l’espectacle era una crítica demolidora a les religions. En una escena fins i tot apareixia vestit de bisbe”, comenta Cartes.

Per part seva, Rogé prefereix no parlar tant d’espectacles concrets com dels grans noms que han desfilat per l’auditori Claror. “Clara Segura, Emma Vilarassau... i sobretot l’estimat Joan Pera.” La cap de Cultura de Sant Julià admet “que des de la premsa es critica que és un actor que ve massa sovint, però al públic li encanta”. I les xifres parlen per si mateixes: “Joan Pera ha sumat 8.000 espectadors en les dotze temporades en què ha vingut”.

La promoció d’artistes del Principat i les col·laboracions amb l’ambaixada de França per portar grans espectacles del país veí han estat altres trets distintius d’una temporada que sempre “ha buscat l’equilibri entre l’entreteniment i la reflexió”, conclou Cartes.