L'esglaó d'un inventari artístic

Consolidar la creació artística i visibilitzar la diversitat dels professionals que componien l’art del país va ser el motiu i el motor per engegar el projecte de la Mostra d’art del Govern. La primera edició va néixer el 1984 de la mà d’unes primeres converses entre l’aleshores ministre Josep Maria Ubach i l’artista Josep Viladomat. “Els dos van plantejar la necessitat d’aquest projecte i van establir les bases del que s’està fent encara ara”, relata la directora de Promoció Cultural, Montserrat Planelles. L’objectiu de la mostra era fer un inventari artístic i humà de les persones interessades i dedicades a l’art, així com visibilitzar-los. “Hi havia tant artistes andorrans com sobretot de fora que residien al país”, diu Planelles.

Durant els trenta anys que va durar se’n van fer vint-i-quatre edicions, ja que no es representava anualment. Segons la responsable de Promoció Cultural, la mostra “aconseguia crear sinergies”, atès que visibilitzava aquells que s’estaven professionalitzant dins del món de l’art i també aquells talents que sorgien de les escoles d’art dels comuns. “Paral·lelament a les edicions de la mostra, els comuns van anar creant les seves escoles d’art que també es van anar consolidant i implementant-se per habilitar llocs d’exposició”, explica Planelles. D’aquest primer esglaó van sorgir espais artístics com el CAEE, la Llacuna o el Centre Cultural i de Congressos Lauredià; així com les escoles o els tallers d’art de la Massana, “que havien de permetre que artistes més sòlids –amb un discurs sobre l’obra, estudis i ofici– poguessin desenvolupar projectes de certa envergadura artística”, diu Planelles. Arran d’aquest primer impuls es van començar a fer exposicions individuals i a representar el país en esdeveniments com la Biennal de Venècia.

Segons Planelles, l’esdeveniment “va tenir un paper importantíssim artísticament perquè llavors no hi havia res més i va ser l’embrió de molts projectes posteriors, a més de posar en evidència l’existència de moltes mancances”. Aquestes carències feien referència a la falta d’espais de tallers, d’aules de formació, a més de l’escassetat d’espais i de l’elevat preu dels locals on es plantejaven exposar. A l’inici del projecte, la quantitat d’obres eren una vuitantena, però a la quinzena edició ja hi van participar 135 artistes mitjançant els quals es podia apreciar la inquietud artística del país i la diversitat de modalitats utilitzades, com les tècniques mixtes, la pintura, l’escultura o la fotografia. El criteri de selecció no es basava en una temàtica concreta, segons explica Planelles, “es feia una convocatòria i es guardaven totes les obres dels artistes que es presentaven en una sala, després el comissariat i el ministeri les triava i les seleccionava per temàtiques i tècniques. A l’entrada de l’exposició s’hi trobaven els màxims reclams, però després anaves veient certa continuïtat”. Així, la mostra aconseguia englobar professionals i amateurs, un espai que reunia descobertes “molt interessants”. El 2014, en el trentè aniversari, es va veure que s’havia anat desdoblant. “Els comuns ja tenien les seves exposicions, en les quals mostraven el que sortia de l’escola d’art de la parròquia, i no calia repetir-les, i els artistes professionals –que n’hi ha de molt sòlids– ja comptaven amb obres i discurs suficient per merèixer una exposició individual. Així, es va prendre la decisió que era l’última i la següent ja es dedicaria a un únic artista en format professional”, explica Planelles. Així, la Mostra d’art del Govern ha permès que de la seva evolució hagin sorgit projectes que encara perduren.