Clam contra el Govern
La crisi del 2008 i les intencions de l’executiu de reformar les pensions de la funció pública van desencadenar, aviat farà 10 anys, una de les primeres grans manifestacions al país, amb més de 500 participants.
La manifestació convocada per AD800 el 21 d'octubre del 2012.
La crisi financera sense precedents que va sacsejar el món a partir de 2008, amb greus conseqüències econòmiques i socials en els anys posteriors, no va trigar a tenir una contundent resposta ciutadana. El moviment dels Indignats, que en pocs mesos va recórrer les principals ciutats d’Europa, es va traduir en manifestacions i acampades en països com ara Espanya, França, Itàlia o Grècia.
Andorra no va viure d’esquenes a aquest moviment contestatari global, i el grup AD800, creat espontàniament a Facebook a principi del 2012, no es va fer esperar a l’hora d’organitzar una gran manifestació per demanar una democràcia més participativa. La convocatòria de referèndums sobre decisions públiques com ara els canvis a la CASS o en la nacionalitat, l’aprovació d’una llei de responsabilitat política o la reforma de la Constitució per permetre una participació política més àmplia als ciutadans van ser les principals demandes del en el manifest amb què va finalitzar la marxa, celebrada el 21 d’octubre i que va recórrer les avingudes Carlemany i Meritxell des de la plaça Coprínceps d’Escaldes fins a la Rotonda de la capital.
Com a rerefons, a més, hi havia el conflicte que aleshores enfrontava els funcionaris amb el Govern de Toni Martí per la voluntat de l’executiu de reformar el sistema de jubilacions. De fet, pocs dies abans, uns 400 manifestants s’havien concentrat a les portes de l’edifici administratiu de Govern convocades pels sindicats policials, en el que va suposar el tret de sortida d’una onada de protestes i jornades de vaga que es van anar encadenant els mesos següents.
La manifestació d’AD800 va aplegar unes 500 persones, segons el recompte de la policia (un miler segons els organitzadors), sent “la més multitudinària de les que s’havien celebrat fins aleshores al país”, recorda Manel Montoro, impulsor del grup, que afegeix que aquest moviment ciutadà va sorgir “com a conseqüència directa de la crisi, en un moment en què la classe mitjana estava molt perjudicada. Al nostre parer, el Govern no estava gestionant bé els diners i els recursos públics i hi calia fer alguna cosa”.
Encapçalada per tres persones amb antifaços (que representaven el Govern, la CASS i la banca), que duien encadenats un grup de ciutadans emmascarats, la manifestació va aplegar molts treballadors públics, però “també una part important d’empleats del sector privat”, un fet del qual Montoro es mostra especialment orgullós. “Era un moment en què tots patíem, i ens vam poder ajuntar i funcionar com un bloc. Que els treballadors del privat perdessin la por a alçar la veu, encara que molts haguessin d’acudir a la protesta amb màscares per evitar represàlies, va suposar un gran pas endavant”, ressalta.
El portaveu d’AD800 admet que “des d’un principi se’ns va voler comparar amb el 15-M espanyol”, si bé posa en relleu que “nosaltres no ens vam voler emmirallar en cap corrent en concret: només volíem reivindicar que la gent té dret a viure amb dignitat”. Una qüestió que, en l’actual context d’inflació imparable i preus de l’habitatge pels núvols, “segueix més vigent que mai”. Per això, Montoro subratlla que “des del grup seguim treballant amb altres associacions per revertir la situació”. Tornarien a sortir al carrer? “Definitivament, sí, caldria tornar a reaccionar com es va fer aleshores.”