La capital (re)estrena auditori
La remodelació del Centre de Congressos d’Andorra la Vella compleix quinze anys. L’obra va permetre posar al dia una instal·lació obsoleta, incorporant nous espais i doblant l’aforament de la sala principal.
Cues per conèixer el nou espai en la jornada inaugural, el 6 d'octubre del 2007.
Durant els anys que Conxita Mora va ser cònsol major d’Andorra la Vella (1998-2003), el comú va plantejar diferents propostes per a la construcció d’un recinte firal de nova planta que també complís les funcions de centre de congressos i d’auditori, amb un escenari adient per acollir espectacles de gran format. El consolat posterior, amb Francesc Xavier Mora al capdavant, va acabar descartant aquesta opció, per massa costosa i poc rendible a curt termini, i en canvi va decidir ampliar i posar al dia una instal·lació ja existent, l’aleshores anomenat Centre de Congressos i Exposicions. Unes obres de reforma que acaben de complir quinze anys.
L’equipament de la plaça del Poble, que havia estat inaugurat el 1989, “havia quedat obsolet i antiquat”, tal com reconeix qui en aquella època era conseller d’Obres del comú, Toni Crespo. “La motivació no era només ampliar i modernitzar l’espai, sinó també oferir unes instal·lacions adequades per potenciar el turisme de congressos i de negoci, aleshores en auge, i també per millorar la vida cultural del país. Pensàvem tant en clau parroquial com del conjunt d’Andorra”, afegeix.
Els resultats parlen per si mateixos: amb la remodelació es guanyaven mil metres quadrats més de superfície (la que ocupava l’Institut Andorrà d’Estudis Musicals, que es va traslladar al centre cultural la Llacuna), sumant-ne un total de 2.400. Els espais quedaven distribuïts en un auditori (que doblava la capacitat per passar a superar les 900 localitats) i diverses sales per a reunions de més petit format.
Les obres, que van durar poc més d’un any i mig i van suposar una inversió de 10,5 milions d’euros, també van permetre embellir la plaça del Poble. “Totes dues actuacions van anar en paral·lel”, recorda Crespo. “Es va canviar el paviment de la plaça, es va arreglar la seva estructura i també es va aprofitar per construir la nova zona de restauració. Les millores van ser considerables”, ressalta, tot i que els treballs, en el seu conjunt, “també van ser complexos i van acabar patint algun retard”.
La reforma va tenir un impacte directe en les dues grans cites culturals de la capital, la Temporada de teatre i la Temporada de música i dansa, que veien com la sala principal guanyava tant en aforament com en possibilitats escèniques. “L’escenari passava a tenir 200 metres quadrats, de manera que es van poder començar a programar coses que fins aleshores eren impensables, com ara concerts simfònics de gran format o fins i tot òperes i sarsueles”, subratlla el director artístic del cicle musical, Josep Maria Escribano. D’altra banda, “l’acústica natural de la sala no era bona i es va poder millorar gràcies a un complex sistema de sonorització que incorporava l’última tecnologia”, puntualitza.
El nou equipament, però, no va permetre a la Temporada treure’s l’espina de l’alçada de l’escenari, que encara avui dia continua condicionant força els espectacles de dansa. “Abans de les obres era pràcticament impossible portar un ballet perquè una biga estructural que travessava l’escenari de punta a punta impedia als artistes fer determinats salts”, assenyala Escribano. Amb el nou espai, “la biga es va poder camuflar i l’escenari va guanyar en alçada, fins als quatre metres, però l’ideal per a la dansa és que tingui, com a mínim, vuit metres”. Per tant, “toca seguir negociant cada coreografia”.