Batejar els carrers

Passejar ara per la parròquia de Canillo i saber el nom dels carrers és una tasca fàcil, però tan sols fa deu anys que el comú va decidir batejar 174 vies, avingudes i espais públics. Fins llavors era el boca-orella i el coneixement popular el que marcava la nomenclatura de les zones, que eren conegudes pel nom tradicional de la casa, del carrer o de l’edifici. El novembre del 2012 la corporació liderada per Josep Mandicó va impulsar el projecte de guia de carrers perquè la parròquia passés a tenir plaques amb els noms identificatius. “Es va començar en l’anterior mandat i nosaltres vam recollir la proposta i ho vam acabar”, recorda Mandicó. L’aleshores cònsol major canillenc recorda que va ser el pla d’Urbanisme que va obligar a posar els noms a les vies. “Els carrers de Canillo ja en tenien, n’hi havia de sempre, però no estaven marcats.” Així, l’ens comunal, sota el lideratge de la comissió de cadastre, va recuperar els noms que hi havia hagut anteriorment per plasmar-los als documents oficials i que deixessin d’estar en l’anonimat. “Vam parlar amb els veïns i la gent gran de la vila per saber com s’havia anomenat des de sempre el carrer i es va agafar tota la parròquia, punt per punt”, explica. Mandicó assenyala que per denominar aquells que no se sabien es va decidir fer ús de la lògica: “La carretera general es va seguir dient igual, on hi podria haver hagut un molí –encara que ja no hi fos– es va passar a dir així.” A més, es van descartar propostes relacionades amb persones conegudes, com polítics o personatges de l’àmbit cultural, per optar per topònims coneguts o descriptius. La corporació va exposar els noms decidits al públic perquè tothom hi pogués dir la seva i estudiar les observacions dels veïns si n’hi havia.

L’excònsol recorda que la tasca més feixuga va ser la feina de camp, per veure “on començava un carrer i on s’iniciava l’altre”, per poder batejar-los després. Per fer-ho, es va haver de decidir quin estil de placa es volia instal·lar, per així poder començar a col·locar-les a tots els racons urbans on feien falta –perquè alguns ja en tenien com el poble de Canillo o Soldeu–. “Es va decidir que fos la tradicional d’acer Corten, que en alguns llocs ja hi era i es va continuar amb aquesta.” El projecte inicialment es va tirar endavant per part del comú amb un pressupost de 6.340 euros, però l’excònsol afirma que la despesa final va ser molt superior. La proposta feia anys que s’estava gestant per la necessitat de posar noms on no n’hi havia. “Ja s’havia treballat abans de nosaltres, hi vam estar uns tres anys o més. S’anava fent cada setmana uns i després uns altres, es va anar allargant amb el temps perquè es feia a poc a poc”, recorda Mandicó.

Anteriorment a la proposta, tothom es guiava pels noms de les cases tradicionals, però es va decidir impulsar la guia oficial perquè afectava els serveis com la correspondència o el cadastre. “Fa 15 anys no hi havia la necessitat que hi ha ara, la majoria eren cases i tothom sabia quines eren i a quins carrers corresponien, però després es va anar ampliant la parròquia amb l’augment de la població i la construcció i era més complicat”, afirma Mandicó. En aquest sentit, davant l’important creixement urbanístic de la parròquia, posar noms es va convertir en una necessitat evident.