Sant Esteve es fa gran

Diumenge 30 de desembre de l’any 1962, l’església de Sant Esteve acollia una missa solemne oficiada pel Copríncep episcopal Ramon Iglesias Navarri. No era una cerimònia qualsevol: per un costat, se celebrava el cinquantè aniversari de l’ordenament sacerdotal de l’aleshores bisbe d’Urgell –de qui es complien també vint anys de la seva preconització per la diòcesi– i, per l’altre, s’inaugurava oficialment el nou temple, que acabava de ser sotmès a una profunda remodelació.

Les obres, iniciades poc més de dos anys abans, es van dur a terme a iniciativa del rector i arxipreste de les Valls, Lluís Pujol. “A final dels anys cinquanta Andorra estava en plena expansió demogràfica i mossèn Pujol, que va ser testimoni directe d’aquesta transformació, va creure oportú donar resposta al nou context social ampliant el temple, que datava de mitjan segle XII. “Podem dir que totes dues coses van en paral·lel”, explica Joan Lluís Ayala, historiador i arxiver del comú de la capital.

Per poder fer realitat el projecte, Pujol demana la col·laboració del quart d’Andorra la Vella, i poc després es crea la junta de l’obra parroquial per a l’ampliació de l’església de Sant Esteve. El nou organisme acorda encarregar la reforma a l’arquitecte català Joan Brugal Fortuny. “Les obres es van iniciar el 9 de maig del 1960”, exposa Ayala, qui posa en relleu que la intervenció “va suposar una transformació radical de la configuració de l’edifici”.

En aquest sentit, “si la nau central de l’església tenia fins aleshores l’orientació tradicional oest-est, ara passa a orientar-se de nord a sud, amb l’entrada principal situant-se, per primera vegada, a la plaça Príncep Benlloch”. Aquesta nova façana incorpora un dels elements més característics del nou temple, un gran rosetó “que aporta contrast amb l’estil romànic original”.

Ayala, que també és comissari de l’exposició La comunitat creix. El temple s’expandeix 1962-2022 –que fins al 6 de gener es pot visitar a la mateixa església de Sant Esteve–, destaca que el procés de reforma no va estar exempt de dificultats. “Cal tenir en compte que bona part de la nau central actual estava ocupada pel cementiri. A més, hi havia molta pedra, el terreny era escabrós i es van haver de trobar solucions per salvar el desnivell. Per aquest motiu es van construir les escales de l’absis central”, puntualitza.

Mentrestant, els elements arquitectònics de l’església romànica van quedar integrats en la nova construcció amb funcions completament diferents. “L’absis originari es converteix en capella lateral, i el que fins aleshores va ser el pòrtic central esdevé la porta secundària”, comenta l’arxiver. Aquest accés, agrega, “ja havia estat objecte d’una important reforma als anys quaranta, a càrrec de Puig i Cadafalch, i el 1956 s’havia pintat el frontal amb el martiri de sant Esteve”.

Tot i que l’església havia patit diferents actuacions al llarg de la història, cap d’elles no havia tingut l’envergadura de l’escomesa entre els anys 1960 i 1962. “S’havien fet coses puntuals, la majoria durant la primera meitat del segle XX, però cap d’aquelles obres es pot comparar amb aquesta gran reforma dirigida per Joan Brugal”, apunta Ayala.

Preguntat sobre com creu que hauria estat l’obra si s’hagués dut a terme avui dia, l’historiador no dubta a afirmar que el projecte hauria anat més en consonància amb l’estil arquitectònic original. “Els gustos canvien, i si bé actualment l’estil romànic es té com a referent, com una icona del país, en aquella època es buscava més la modernitat. Ho demostra el fet que s’optés per construir aquest gran rosetó, que aporta llum i que no s’adiu al caràcter romànic.” En resum, Ayala opina que “no va ser una ampliació gaire revolucionaria, però tampoc del tot conservadora. Simplement, adaptada als temps.”