Sumant forces pel català
La Fundació Ramon Llull compleix 15 anys com a eina de promoció i internacionalització de la llengua catalana. El Museu Casa d’Areny-Plandolit va ser l’escenari escollit per a la signatura dels estatuts
Minoves, entre Moragues (esquerra) i Carod-Rivera, celebrant la constitució de la fundació.
La Fundació Ramon Llull és l’entitat que, des de fa 15 anys, s’encarrega de vetllar per l’estudi, la promoció i la defensa de la llengua catalana, així com de la seva projecció internacional. L’ens, amb seu al Principat, va constituir-se oficialment al Museu Casa d’Areny-Plandolit el 31 de març del 2008. L’aleshores ministre de Cultura, Juli Minoves, i el director de l’Institut Ramon Llull (IRL), Josep Bargalló, van ser els encarregats de signar els estatuts de la nova organització, en un acte en què també van ser presents el conseller de Presidència de les illes Balears, Albert Moragues, i el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira.
La fundació va ser, de fet, una iniciativa de tots tres governs. “Després d’arribar a un acord amb l’Institut Ramon Llull perquè Andorra pogués participar a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què la cultura dels Països Catalans era la convidada, vam creure que era necessari seguir treballant conjuntament”, recorda Minoves. “A més, l’ús social del català travessava aleshores un mal moment a Andorra i calia sumar esforços per protegir la llengua”, afegeix.
El desembre del 2007 el president balear, Francesc Antich, organitza una trobada amb Minoves i Carod-Rovira al monestir mallorquí de Cura, on es posa la primera pedra de la que acabaria sent la Fundació Ramon Llull. Així, s’acorda la creació d’un ens d’abast internacional que haurà de servir per aixoplugar sota un mateix paraigua els diferents territoris de parla catalana.
En el terreny pràctic, aquesta decisió implicava que, per una banda, “Catalunya i les Balears modificarien els estatuts de l’Institut Ramon Llull, el consorci creat el 2002, per integrar-hi el govern balear en els òrgans de direcció”, explica l’exministre. D’altra banda, i pel que concernia al Principat, “s’optava per la creació d’una fundació que tindria seu institucional al país i que es regularia d’acord amb les premisses del dret andorrà”.
Feia temps que es buscava una fórmula d’aquestes característiques, però els aleshores recents canvis polítics a Catalunya, que van afectar també l’IRL, no van ajudar a fer més ràpid el procés. El febrer del 2007, amb motiu del lliurament del Premi Ramon Llull de novel·la en català a Andorra, Minoves i Bargalló ja van anunciar que s’estaven buscant alternatives per poder acollir el país dins l’IRL. “Però el fet que un Estat entrés a formar part d’un ens regional d’un altre estat sobirà amb un marc legal diferent feia molt complicada una integració”, remarca Minoves. “Per això es va buscar aquesta solució per la qual es creava una fundació amb seu a Andorra. Simbòlicament, aquest lideratge andorrà també tenia molt de significat, pel fet de ser l’únic país amb el català com a llengua oficial”, agrega.
Tot i que en un primer moment la Fundació Ramon Llull abraçava únicament Andorra, Catalunya i les Balears, no van trigar a sumar-s’hi altres territoris i institucions. “El projecte ja va néixer amb la idea de donar cabuda a qui s’hi volgués sumar”, afirma Minoves. Així, el gener del 2009 hi van ingressar l’ajuntament de l’Alguer, el Consell dels Pirineus Orientals i l’ens municipal Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, creat arran de la negativa del govern valencià a formar part de la fundació. El 2013 passaria a integrar-s’hi la Xarxa de Municipis i Entitats Balears pel Ramon Llull, i l’any següent ho faria l’ajuntament de Barcelona.
Minoves posa en relleu que el naixement de la fundació es va produir en un moment “especialment fructífer de col·laboració en matèria cultural amb els nostres veïns”. I recorda que, per exemple, “en aquella època Andorra també va passar a formar part del patronat del MNAC”.