Jornada crucial a la Santa Seu
El concordat amb el Vaticà, que dona estatut jurídic a la relació d’Andorra amb l’Església i consolida la figura del Copríncep episcopal, es va signar ara fa 15 anys, després de més d’una dècada de negociacions.
Albert Pintat saludant el secretari d'Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, a l'acte de signatura.
La particular situació institucional d’Andorra, on el bisbe d’Urgell adquireix automàticament amb el nomenament la condició de Copríncep, obliga l’Estat a tenir una relació privilegiada amb la Santa Seu. Paradoxalment, tot i que la promulgació de la Constitució va suposar el ple reconeixement del Principat per part de la comunitat internacional i obria la porta a la signatura d’acords bilaterals, aquesta relació entre l’Estat i el Vaticà trigaria força temps a gaudir d’un estatut jurídic propi.
Així, no seria fins al 17 de març del 2008, ara fa poc més de 15 anys, que el cardenal secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, i el cap de Govern, Albert Pintat, van signar el concordat que per fi regulava les relacions entre Andorra i l’Estat Pontifici. “Fins aquell moment, només hi havia un document que lligava Andorra i la Santa Seu: els Pariatges”, afirma Pintat, qui recorda que el tractat posava fi “a un procés que es va allargar més d’una dècada”.
Les negociacions les va encetar el 1997 Manuel Mas, primer ambaixador a la Santa Seu, però la seva mort va deixar les converses en suspens. “Antoni Morell les va reprendre i afortunadament tot va arribar a bon port, gràcies també a la tasca que va fer la ministra d’Exteriors, Meritxell Mateu”, apunta l’excap de Govern.
Un dels punts més destacats de l’acord estableix que el Principat tindrà dret de consulta davant del Vaticà quan es procedeixi al nomenament del bisbe d’Urgell i Copríncep episcopal. “El text fixa que la competència de designar el bisbe és exclusiva de la Santa Seu, de manera que Espanya ja no hi té res a dir, i que s’informarà prèviament el Govern de la decisió”, puntualitza Pintat. Una altra gran novetat del tractat és que l’anunci de la designació del bisbe i Copríncep es farà “simultàniament” al Vaticà i a Andorra.
A més de consolidar la figura del cap d’Estat episcopal, l’acord també regula aspectes com l’estatut jurídic de l’Església catòlica a Andorra, el matrimoni canònic, l’ensenyament de la religió o el sistema econòmic eclesiàstic, entre d’altres qüestions. “El concordat havia de tenir un doble vessant: d’una banda, regular la relació entre Andorra i el Vaticà d’Estat a Estat. De l’altra, fixar quina havia de ser la relació d’Andorra amb l’Església”, comenta el polític lauredià.
La signatura del concordat no va estar exempta de polèmica. Jaume Bartumeu, aleshores cap de l’oposició, va criticar el “secretisme” amb què s’havien portat les negociacions, i el fet que l’executiu no informés prèviament de la trobada a la Santa Seu en què s’havia de rubricar l’acord.
Per als socialdemòcrates, a més, el text incloïa un punt especialment conflictiu: el que fixa les condicions per a l’ensenyament de l’assignatura de religió. Això va portar el PS a demanar al Tribunal Constitucional un dictamen previ sobre el concordat. La petició es basava en la consideració que el conveni obligava a l’ensenyament de la religió catòlica en horari lectiu i durant tota l’educació bàsica. L’Alt Tribunal ratificarà l’adequació de l’acord a la Carta Magna, en assenyalar que l’obligatorietat només afectaria el sistema educatiu andorrà.
“Entenc que l’oposició havia de fer d’oposició i es va agafar a la qüestió educativa per mirar de posar en dubte l’acord”, explica Pintat, qui lamenta que el Partit Socialdemòcrata “es quedés només amb això i no valorés, globalment, la transcendència institucional del concordat”.