Andorra fa el cim

És possible que l’Everest no sigui el cim més difícil d’assolir, però el fet de ser el pic més alt del planeta el converteix en una fita emblemàtica per a qualsevol alpinista. Domènec, Domi, Trastoy va veure materialitzat el somni de trepitjar el sostre del món el 22 de maig del 2013, convertint-se, a més, en el primer andorrà a completar la gesta. L’expedició havia iniciat l’atac final al cim diumenge 19 de maig i, malgrat els forts vents que s’estaven registrant a la zona, l’esportista va aconseguir l’objectiu segons el calendari programat inicialment.

L’aventura havia començat a prendre forma a principi del mateix any, quan Trastoy va presentar en societat el projecte batejat com Andorra al Cim del Món, amb l’objectiu de trobar patrocinadors. “De fet, l’expedició s’emmarcava en un projecte més ampli que havia iniciat uns anys abans, i que consistia a coronar els pics més alts de cada continent. Ja en portava quatre i aleshores tocava l’Everest”, recorda l’alpinista. Fins aleshores, diversos andorrans havien intentat coronar el mític cim sense èxit. Entre ells, el mateix Trastoy, que dos anys abans, per complicacions meteorològiques i logístiques, va haver d’abandonar quan ja havia superat la cota 8.000.

En aquella ocasió, el lauredià va intentar l’ascens per la cara nord. Ara miraria d’atacar l’Everest pel vessant sud, és a dir, pel Nepal, que és una de les rutes que, per les seves característiques, garanteixen més possibilitats d’èxit. Una vegada aconseguit el suport econòmic necessari –amb Crèdit Andorrà com a patrocinador principal–, Trastoy partia cap a Katmandú a principi d’abril.

“La meva intenció era fer el cim sense oxigen. Vaig tenir molt bones condicions meteorològiques durant l’ascens, però el temps es va complicar a l’últim moment i finalment vaig haver d’utilitzar-lo”, explica Trastoy. “No era viable d’una altra manera per la meva pròpia seguretat, en no haver-hi un moment sense vent al cim. A més, les temperatures eren extremes, de fins a 35 graus sota zero”.

L’alpinista va realitzar l’ascens en companyia d’un xerpa anomenat Kami i d’un veterà muntanyenc espanyol, Carlos Pauner, a qui havia conegut al camp base i que també portava el seu respectiu guia. “Fins a la data Pauner havia fet set dels vuit vuitmils i només li faltava l’Everest per completar-los tots. Per a ell també va ser una data plena de simbolisme”.

Tots quatre havien sortit del camp 4 a les vuit del vespre i van arribar al cim de l’Everest vuit hores després, pels volts de les quatre de la matinada. “La pujada va anar molt bé. Fins i tot vam haver d’afluixar el ritme per no arribar abans de la sortida del sol”, comenta Trastoy, que especifica que l’ascens s’acostuma fer de nit perquè la baixada es pugui dur a terme en òptimes condicions. “El descens s’ha de fer de dia perquè és una part especialment delicada. Acumules més cansament i si t’enxampa la nit la baixada es complica considerablement”.

Quan acaba de complir-se una dècada d’aquella fita, Domi Trastoy no descarta tornar a l’Everest algun dia. “El meu somni seria fer-ho amb el meu fill, que ara té quatre anys.” Lamenta, però, que la muntanya més alta del món hagi esdevingut un parc temàtic on l’única preocupació dels visitants és fer-se el millor selfie possible. “Ara ja no s’hi fa alpinisme, sinó turisme. Hi va molta gent que té molts diners, però poca experiència en alta muntanya.” Això dificulta l’ascens dels que són experts, perquè “no els pots avançar i s’acaben produint autèntics embussos”. En aquest context, no és d’estranyar que l’última temporada d’escalada a l’Everest hagi estat “una de les més mortíferes de la història”, amb onze víctimes confirmades i dos escaladors desapareguts.