El discret adeu de Casal i Vall

Un aparcament comunal ocupa actualment l’espai que, anys enrere, va acollir el que ha estat un dels escassos exemples d’arquitectura racionalista al país: la seu social i la impremta de l’editorial Casal i Vall, obra del català Domènec Escorsa, i de la qual aquests dies es compleixen deu anys de l’enderroc. Un fet que es va produir, com aquell que diu, de sorpresa, i que va passar força desapercebut tot i la cèntrica ubicació de l’immoble, a la cruïlla dels carrers Prat de la Creu i Pompeu Fabra.

Tant el peculiar emplaçament com les característiques de l’edifici van contribuir a fer que tot el procés de demolició es dugués a terme de manera força discreta: el complex tenia només dues plantes, i com que portava més de 15 anys en desús, la vegetació dels jardins que l’envoltaven havia crescut de manera descontrolada, fins a fer-lo gairebé invisible des del carrer.

El repartiment d’una herència hauria motivat la decisió. L’immoble, construït el 1961, formava part d’un llegat que s’havia de distribuir entre tres línies diferents d’hereus, tots nebots de la fins aleshores propietària. La majoria de cosins es van mostrar favorables a donar un altre ús al terreny, tenint en compte que, com que l’obra no havia aparegut mai en cap llista de bé a protegir, la família tenia via lliure per fer el que cregués convenient.

“L’arquitectura contemporània es troba sovint, a tot arreu, amb dificultats per ser protegida oficialment, i això ha provocat que molts edificis importants s’hagin alterat o perdut. Dissortadament, Andorra tampoc ha estat una excepció en aquest sentit”, exposa l’arquitecte Enric Dilmé. “A ningú se li acudiria tirar a terra una església romànica o una borda, però quan parlem d’edificis del segle XX, la percepció és una altra. No valorem el que tenim, i s’acaben cometent errors molt greus”, lamenta. Per això, reclama que es dugui a terme “un estudi aprofundit del patrimoni arquitectònic andorrà contemporani, principalment dels projectes datats a partir del 1930. Estaria bé que els catàlegs patrimonials del Govern i dels comuns ho tinguessin en compte”, insisteix.

L’edifici de Casal i Vall, és cert, no gaudia de protecció de cap mena, tot i que el Consell Assessor de Patrimoni Cultural havia apuntat “cert interès patrimonial” als informes del 2004 i el 2008. En tot cas, no es va donar curs en cap moment a una declaració formal. És lògic que, en aquest context, “la família optés per intentar treure profit del lloc, tot i que també s’hauria pogut arribar a algun acord amb les institucions per reformar l’edifici i donar-li un ús alternatiu”, asse­nyala l’arquitecte.

Amb l’enderroc es perdia la que probablement va ser la creació més emblemàtica d’Escorsa al país. Una figura que Dilmé ha reivindicat reiteradament els darrers anys. “Al final de la Guerra Civil espanyola es va exiliar a la ciutat francesa de Besiers, on es va associar amb Charles Edouard Jeanneret, cosí i antic soci de Le Corbusier”, relata. Gràcies a aquesta circumstància, Escorsa “va poder col·laborar i mantenir correspondència amb el famós arquitecte, de qui es va veure fortament influenciat”. Des de Besiers, el català va desenvolupar tot un seguit de projectes residencials al Principat, i també la seu de Casal i Vall, dissenyada amb un racionalisme pur pràcticament inèdit fins aleshores a Andorra. Un llegat que, malauradament, ja és història.