Tornar a la brillantor

L’església parroquial de la Massana va recuperar ara fa vint anys la lluentor original de tots els retaules, entre els quals el de Sant Iscle, que dona nom al temple i és considerat de gran importància per al conjunt del patrimoni artístic andorrà, ja que és la peça més gran que es conserva al Principat. El 2003 va ser un any de restauració per a l’església, després d’una anterior intervenció que es va fer als anys setanta. El complex treball, dirigit per l’arquitecte Enric Dilmé pel que fa a l’interiorisme, i de Félix Vicente en el redisseny dels exteriors, es va allargar gairebé dotze mesos. La reobertura del transformat temple va finalitzar al novembre, amb la celebració d’un acte que va ser solemnitzat per l’arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, i per l’aleshores rector de la Massana, mossèn Jaume Soy.

Dilmé explica que l’objectiu de la reforma era, principalment, “fer de l’església un lloc més digne”, “amb un disseny pur, unificat i que no quedés antiquat en 20 anys”, com considera que va succeir amb l’anterior intervenció. L’arquitecte apunta que, “tot i que segur que es va fer amb molt bona fe”, es van utilitzar materials “molt de vivenda”, sobretot en la pavimentació del terra, que li donava un aspecte “poc digne”. Aquesta segona vegada van optar, sobretot, per la fusta. El comú, liderat en aquell moment per Antoni Garrallà, va pactar, juntament amb Patrimoni Cultural, posar en marxa aquesta nova intervenció. L’arquitecte cita que primer es va fer neteja de tots els murs per pintar-los de color blanc i canviar el terra per un de fusta per “donar una mica més d’esperit d’església”.

La gran quantitat de retaules que compartien espai al temple, així com les diferents figures que havien anat portant els creients, es van reordenar i, juntament amb el mossèn, es va decidir quines figures continuarien formant part de la decoració de la nau i quines passarien a un segon terme. D’aquesta manera, es va decidir ubicar el retaule de Sant Iscle al centre, just darrere de l’altar, coronant l’espai. L’església continua conservant quatre retaules més, de dimensions més petites, que van ser reubicats en diferents espais de la nau, i també van ser restaurats, per unificar-los.

Dilmé considera que “ens ho vam currar perquè fos un espai més digne i d’acord amb la funció que té l’espai”. L’arquitecte descriu el disseny del nou espai com a “pur i sense gaires filigranes”. “Es va guanyar en qualitat pels materials i en escalfor visual per la fusta, i es va reduir el soroll de fons”, detalla. Pel que fa al nou estil d’il·luminació que es va escollir, Enric Dilmé confessa que va “costar més a la societat, ja que són més peculiars i va ser una aposta nostra”. Tot i això, assegura que són “atemporals i els panys d’or lligaven molt amb els retaules, que també són daurats”. Amb tot, apunta que en general la rehabilitació de l’església massanenca va ser ben acceptada i manifesta que es va veure “un canvi important” tant a l’interior com a l’exterior del temple dedicat a Sant Iscle i Santa Victòria.