Visió i evolució

Va ser el 8 de febrer del 1964 quan es va posar en marxa el primer telecadira de Soldeu. I, per tant, es va donar pas a una de les primeres estacions d’esquí del país. Era una de les primeres pedres que van marcar l’origen del que ha esdevingut Grandvalira Resorts amb 215 quilòmetres esquiables i sis estacions repartides entre les dues valls. Els impulsors van ser Miquel Baró Puigdemassa, Martí Salvans Casòliva i Josep Torrallardona Naudí, tres amics que van aconseguir convertir una baixada en una pista, una muntanya en una estació. En Ton Naudi, l’antic responsable de l’àrea de qualitat i medi ambient durant 27 anys, pot assegurar que els creadors del domini van ser uns “visionaris. Van fer una feina molt important i van tirar endavant un simple projecte que no ha parat mai”.

Naudi recorda perfectament aquells anys. Era petit, en tenia tretze, i pot fer memòria del que passava. Ell ho visualitza com una “gran festa. Soldeu era molt poca cosa i fer-hi una pista va significar molt”. Era un simple telecadira acompanyat d’una mítica passarel·la per creuar el riu. Ha resultat ser una imatge de referència de la localitat canillenca, tot i que ara modernitzada. Naudi encara rememora quan baixava les pistes amb els esquís de fusta en una època on únicament hi havia les “famílies de tota la vida”. No ha oblidat la corba de xocolata, que era el peu de pista on no arribava a persistir la neu i quedava el fang d’hivern. “No hi havia, doncs, la neu artificial, que ara s’anomena de cultiu”, afirma. També li agrada explicar quan “enceníem el foc i menjàvem escudella”. Són sensacions que relaten històries d’aquella època. Ara mira enrere i està sorprès del canvi. “Crec que encara té potencial, però hem de tenir-ho controlat. Sé que pot anar a més, però no se’ns ha d’escapar; de vegades és complicat esquiar per la quantitat de gent”, admet. Sobretot, en èpoques punteres, com Nadal o els dies festius. “Hem d’anar piano-piano, com diuen. Ara visc menys les pistes, però les segueixo veient amb ganes, me n’assabento de tot”, assenyala Naudi. En aquest sentit, el límit l’estableix el medi ambient. “Encara hi ha potencial de creixement, però som conscients que la natura ho delimita”, afirma el director general del domini, David Hidalgo. La sostenibilitat s’imposa en els nostres temps com a norma quan el creixement pot semblar imparable.

Hidalgo defineix amb dues paraules aquell projecte del 1964: “Visió i evolució.” Era un negoci incert, l’esquí no estava del tot explotat i les instal·lacions eren limitades. “Es va treballar molt i apostar molt per una iniciativa pionera. Ningú pensava en què es convertiria allò.” Allò, fent referència a l’única pista que hi havia operativa en aquell moment, la pista Avet, i el telecadira. “Hauria costat pensar en la infinitat de baixades i ginys que l’acompa­nyarien seixanta anys més tard”, referma Hidalgo.

Però, un projecte tan ambiciós com Grandvalira “no hauria estat possible sense l’evolució que ha fet tant l’estació com Soldeu”. L’esquí ha sigut l’impuls econòmic de la zona i de la parròquia, “mai ha parat de créixer”. Hidalgo ho veu com un “treball conjunt” que s’ha fet al llarg de les dècades entre les pistes, els comerços i els hotels. La demanda turística augmentava, i és que l’oferta també ho feia. “Soldeu és el resultat de la combinació de servei i oci, es prioritza el producte de qualitat”, insisteix Hidalgo. Sobretot, promocionant-ho com a destí tant per a famílies com per a amics, parelles o persones que hi van en solitari. Més enllà de l’esport de competició, l’esquí és una afició per als visitants, “i es complementa amb les múltiples possibilitats de restauració, activitats esportives i esdeveniments. D’aquí a res acollim la Copa del Món femenina. Això mostra que s’ha passat d’una estació local a un referent global”, clou Hidalgo.