Recordes quan
Murs per al record
La casa Lacruz fa vint anys que va ser inclosa en l’inventari de patrimoni com un bé immoble protegit, que la va deixar exempta de qualsevol obra. Amb ella, onze construccions més van ser catalogades d’interès cultural.
La casa Lacruz fotografiada el març del 2004.
Fa 20 anys que el (llavors) ministeri d’Educació, Cultura, Joventut i Esports va resoldre favorablement l’expedient que incloïa dotze construccions en l’Inventari general del patrimoni cultural, entre les quals la històrica casa Lacruz d’Escaldes-Engordany, que s’imposa com un mur de granit solemne i intocat enmig d’una avinguda Carlemany transformada. Va ser el 25 de febrer de l’any 2004 quan es vaoficialitzar la inclusió al BOPA.
La casa Lacruz va ser dels primers edificis a tenir l’expedient redactat per conservar l’immoble davant d’una sol·licitud d’enderroc que es va demanar el 2002 i que va quedar a mans de la Batllia durant anys. Inventariar-lo com a bé protegit va ser una decisió fruit d’un acord signat entre el Govern i els propietaris i va establir que qualsevol modificació “ha de ser comunicada pel promotor al ministeri”, segons estipula l’expedient administratiu. Obra del català Josep Puig i Cadafalch, l’immoble és de granit i s’inclou en el corrent arquitectònic noucentista. Va ser construïda a principis dels anys 40 i consta de dos pisos i un soterrani amb un comerç a peu de carrer. El projecte original, però, ideava un edifici de tres plantes que finalment es va descartar per “dificultats tècniques”, segons consta descrit en l’inventari. “El projecte original era una cosa i el resultat final en va ser una altra. Va progressar molt amb la marxa, segons s’anava aixecant la vivenda”, explica l’arquitecte Enric Dilmé. “Aquesta casa és una mostra de l’Andorra antiga i forma part de la memòria del país”, assegura.
La casa es manté intacta al centre del país, com les altres infraestructures que van quedar catalogades com a béns protegits. La majoria són de la primera meitat del segle passat, d’estil similar a la propietat de la família Lacruz “i amb reflexos modernistes”. Entre elles, la presa i la caseta del guarda de Ràmio, la casa Felipó, els hotels Valira, Rosaleda i Carlemany, l’antiga Ràdio, l’antiga clínica Vilanova de la capital, l’antiga vegueria francesa i el pont de Sassanat a la vall del Madriu. Es van edificar entre els anys 30 i 40 i l’hotel Valira n’és la construcció més antiga, de l’any 1934. La casa Farràs i la casa Duró completen la llista, tot i que corresponen a una època posterior als anys 50 i són pròpies de l’estil modern. De fet, la casa Farràs figura en l’inventari com un edifici “que va conferir un caràcter avantguardista i totalment innovador respecte a les composicions arquitectòniques que hi havia en aquell moment a Andorra”. El disseny va ser de l’arquitecte Josep Maria Sostres amb “alguna modificació” que hi va fer el paleta.
Dilmé explica que Andorra no va tenir el boom de la construcció fins als anys 70, “quan es va passar de l’estil rural a l’urbà. Es va deixar de construir amb granit i pedra i es va començar amb el formigó armat”. En aquest sentit, veu “quasi una obligació” protegir les construccions que formen part del passat, “sobretot les antigues cases de les famílies andorranes”. Afirma que protegir-les “és fer història” i que cal cuidar els “referents d’un passat”.